Dissabte, 21 d’agost

Les aparicions són estàtiques. Els fantasmes dinàmics. Travessen un passadís de castell. Regiren calaixos en una casa antiga. Canvien les sabates de lloc. Tenen el costum de viure tan endinsat que no es donen per assabentats que ja no són d’aquesta riba i tornen als llocs on tenien costum tornar després de segellar una travessa, prendre un cigaló o tornar de la feina. El d’aquesta matinada és un vell conegut. Ha fet un vol per l’habitació i quan s’ha cansat ha travessat la porta de l’armari blanc. Una fosa en blanc en el final de l’episodi. Un vell conegut. Sudari llarg. Cabellera llarga i canosa - o potser daurada. Anit pensava en Perucho i potser ell l’ha convidat a deixar aquell corrent de fredor –que s’agraeix a l’estiu- en la calma de la matinada.

Dijous, 22 de juliol

Torrades, cafè, croissants i Bruckner a la pianola. Si avui és dijous, això és...la gàbia habitual dels darrers temps. Però la gabieta té uns forat al filferro i pots escapar-te a la riba del riu amb alguna fada dolça i miop i reinventar-te la faula de Hansel i Graetel amb benzineres obertes tota la nit i gàrgoles alades i amors eterns de vidre i porcellana. Si avui és dijous, això és... El Pont de Brocklyn, si ho vols. La papiroflexia lírica ho admet tot. Ningú et jutjarà els deliris íntims, les elegies de ciment i ferro, el ram d’espigues al gerro de terrissa, la veu que et dicta versos obscens.

Divendres, 15 de juliol

Calorassa impietosa. Nit dormida amb intermitències. El juliol més calorós des que recullen dades meteorològiques, segons els especialistes.

Apareixen les “Variacions Goldberg”. La gramola japonesa en desgrana tres i després fa saltar el “Zuma” de Neil Young. Empelta sense compliments l’estómac negrós de la maquinalla. L’acollim com millor sabem. Ara el vals dringant, després el blues vaquer.

Bull una idea per a una faula breu. Les formes breus m’obren els braços. Potser Calvino o Barthes ens llencen algun cable subtil des del casino dels descansats.

Escriure –fer literatura- és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança”. Joan Fuster.

Divendres, 9 de juliol

La suor dormint. Més consciència dels límits de la presó corporal. Tot apostat a un joc d’òrgans. Els titulars funcionals per tota la vida. Fatigats i fatigants. Una pensada prou sostenible. Però, de vegades es possible encaixar algun recanvi.

L’alter ego, que viu a Alfama, ha somniat que li oferien una feina d’home de companyia. Només per llegir en veu alta en sessions particulars. Potser l’alter ego va mirar-se alguna pel·lícula sobre el tema. M’envia un correu i m’ho fa saber. Jo li explico el plaer commovedor de menjar la sopa ascètica mentre un monjo llegeix passatges bíblics en el silenci fresc d’una sala gòtica. El brogit de la font, com una cinta de Möbius que d’aigua incessant. La jardineria pentinada. Les gàrgoles zoomòrfiques dels capitells. Les sanefes de fullam mineralitzat... Menjant la sopa amb la comunitat de monjos. Observant sense dificultats el vot de silenci. Escrivint amb claredat i fluïdesa a la cambra/cel·la de sostre alt i llitera adusta festejada per atenuats cantaires de ploma.

Dijous, 1 de juliol

Jornada sense entrebancs. Dues sessions llargues sobre materials personals. Enllesteixo una primera revisió minuciosa i romancera. En faltaran tres o quatre de generals.

Cafès d’habitud. Mecàniques d’habitud. El profitós coixí de la monotonia. Vistos els textos de la solapa i contra del proper llibre de contes. Correus amb l’editora. Parlant del relats cita Bioy i Carver en els dos registres predominants. Un paladar refinat. Li faig bromes sobre un acte llibresc, on es va arrancar amb unes jotes amb versificacions seues que van enlluernar els assistents. Li dic que per a les presentacions del títol nou exigeixo que es cante unes jotes de collita pròpia. És una tímida crònica que de tard en tard, com tots els tímids, ofereix unes eixides actorals formidables.

Dijous, 24 de juny

Sant Joan. El gloriós silenci dels ressacosos. La lliscant petja encoixinada del felins abstemis. La matinal dels argonautes, amb les closques amarrades al moll de la paciència. El primarisme, que creu que tancant els ulls tots és directe i fàcil i inalterable en les corrupcions i la sopa alienant. Papers i Bioy: la cantonada rosada d’un Buenos Aires mitificat, la quartilla plegada a l’escletxa de La Recoleta: “gauchos” i “malevos” i acordions embriacs en la matinada de les navalles desesperades. Triant poemes. Triant refugis contra la general tempesta de grogor morbosa als noticiaris, contra l’embrutiment de les ments. Cercant una ombrel·la on acariciar complicitats de pregons a cau d’orella. Mestres de pensament en l’actualitat dels corrents de saviesa. Sant Joan Baptista. La despietada financera ens prepara per a baptismes de foc i metralles depredadores. Migracions per col·lapses ecològics. Especulacions sobre el blat de les dignitats i l’aigua de les supervivències que no tenen seient vip a les llotges dels estadis. El compte enrere ha començat i els amos del món acceleren l’esportiu xaró de cara al gran abisme.

Divendres, 17 de juny

“QUI parla de victòries? Sobreposar-se és tot”. Rainer Maria Rilke.

* * *

AHIR, tarda ampostina positiva. Trenco un vague compromís estúpid que em molestava. Visita a la llibreria. La C. em fa saber que ha mort el seu pare anarquista. Em comenta que en no fer-ne cerimònia religiosa algun veïnat li ha preguntat que com és que no han enterrat son pare. Per uns instants m’imagino, no sé perquè, el cadàver assegut al sofà, mirant-se una vella èpica de vaquers i polsegueres. Regiro als arxius mòbils del cap i recordo potser algun conte amb aqueixa visió. Potser de Monzó? Em sembla que sí.

Dijous, 9 de juny

NUVOLADA baixa. Resol cru més tard. Claror xafogosa dominant la resta del jorn. Sessions habituals. Engrescat amb el relat “noir”. Lluny del mestre Simenon. Prop del divertiment de qui no creu gaire en novel·les però va prendre’s un dry-martini amb Emma Bovary. Agraïments de gent agraïda als correus. Convocatòries variades: teatre, circ, llibres, cançons, un acte del PEN Club per la llibertat d’expressió i els drets de les llengües minoritàries. Entre les sessions plàcides de feinada positiva, un reguitzell de notícies preocupants. La més greu: uns signes inquietants en el cos d’un ésser estimat. La resta es pot trampejar. Miro el complement de cultura: John Irving en promoció general i massiva de la seua nova novel·la. Les sotragades dels altaveus lubricats a la màxima potència. L’horòscop del periòdic diu que als del meu signe ens cal constància i disciplina per als nostres projectes. No se’ns diu quina constel·lació s’ha fixat en les nostres menudalles, però és un bon consell que ja fa més de vint anys que seguim pel nostre compte. Al vespre apareix Charlie Parker al compacte memoriós. Una nerviositat de drings daurats tocats en el passat, però vinguts al present desconcertant que ens pertoca. Quan els blancs es posaren a tocar jazz, els músics negres van accelerar el ritme fins al frenetisme virtuós. Les notícies del món i del país fan feredat. Del bagul de Pandora va emergint de tot,  en desfilada grotesca i violenta, menys la pellifa de l’esperança.

Dimecres, 2 de juny

AHIR al vespre, amb Miquel Esteve, cap a Móra la Nova, per l’eix de l’Ebre. Xerrera desbocada. Comentem breument la seua novel·la, “Llinatge”, i retornem a les nostres passions pessoanes. El trajecte es fa més curt amb la conversa. La vegetació de les ribes del riu, ampla cinta de verdors fondes, en el declivi de la tarda, és esponerosa, plena de vitalitat alada i cert embardissat misteri de tràfecs supervivents.

Arribats a Móra, passem per un taller d’automòbils. M. consulta sobre un indicador que pampallugueja. Uns mecànics expansius el tracten amb familiaritat. Mentre espero, a peu de vorera, sento el pregó d’uns altaveus generals de la població. Anuncien el funeral per un veí de 74 anys, i, després, la nostra presentació al Casal Municipal. Hi ha qui passa avall. I hi ha qui presenta novel·les.

Divendres, 28 de maig

NUVOLADES baixes. Somnolències espargides en la nervada de l’inconscient col·lectiu.

Ahir al vespre, reunió a dues veus a la Biblioteca Arbó d’Amposta, per posar fil a l’agulla de les properes jornades literàries de la tardor. Tant la bibliotecària, Joana Serret, com un servidor, portem cert grau d’ansietat per les mil coses que hem fet els darrers mesos. Un darrer esforç per començar a prendre decisions i iniciar els contactes i intendències per a l’octubre. D’entrada, per mi, una sorpresa positiva: la molt previsible retallada pressupostària, no ha estat tan dentada com temia. Encara mantenim cert marge de maniobra. Per si de cas, hom havia preparat un pla B de pura resistència, de proximitat i voluntarisme abnegat, per no perdre la plataforma consolidada, però no ha calgut exposar-lo.