Dijous, 11 de març

Tebior pregonada. Però falsa. El topazi, de reflex aigualit, a les galtones de la botiguera saludablement grassoneta. Matí amb punyetes relacionades al fet de l’edició coincident de dos títols. Discretes alegries i tendreses d’uns i altres. No escrivim per ser estimats, diuen? Per sort, els detractors no afluixen i posen el contrast, el card entre els lliris, el fem fermentat entre l’aroma del pa cuit. Alguns dels adversos, però, no passen de primàries remugades de taverna. Què hi farem! Va com va. El món dels homes és així. No s’hi pot fer més. Si la mica de saviesa collida als senders i els llibres no acaba comportant una mica de comprensió i fins, si cal - que sol caler- un espurna de caritat cristiana o misericòrdia interconfessional, es que ni les petjades en la pols dels camins, ni les lectures, ens han fet tot el profit que seria de menester.

Divendres, 5 de març

Ahir al vespre a Tortosa, a la presentació del llibre nou de Gerard Vergés.

Una recopilació – retriada- dels articles que va publicar al diari “Avui” mensualment durant més de vint anys. Una joia d’amenitat culta i molt ben escrita. El prosista Vergés és exactament a la mateixa alçada que la seua excel·lent poesia. Fa l’assaig creatiu com pocs en aquesta literatura nostrada. Podem parlar uns moments, abans de l’acte. Saludada molta altra gent. Un esdeveniment històric. Feia vint anys que Vergés no editava un volum de prosa, des del seu “Eros i art” a Edicions 62. El presenta Xúlio Ricardo Trigo, director de la col·lecció “Escriptures” de Perifèric edicions. Puc parlar també amb la poeta i contista Zoraida Burgos, un altre dels bells secrets massa ben guardats (les miopies centrípetes barcelonines fan aquests destractes) del nostre millor art d’escriure. Paraules, de forçada cortesia sumària, amb Xúlio, el novel·lista Esteban Martín i algun dinamitzador cultural ebrenc.

Dijous, 25 de febrer

La vida contemplativa de les darreres hores m’han fet adonar-me de que algun detalls que s’ocultaven darrera les presses professionals dels darrers mesos, estaven falcats malament, sobre bases prou il·lusòries. Són els avantatges de les aturades que imposa el cos. El detalls essencials freqüentment queden emboirats per les dinàmiques revolucionades. La importància i la pressa lliguen tant com l’aigua i l’oli.

Sol primaveral al matí. Substancialment millorat. Bandejo els compromisos presencials del cap de setmana. Em prenc un vellutat i fresc suc de préssec tot mirant l’escata lluent de la mar del balcó i m’escau, després de l’espartana dieta, com una copa de xampany francès.

Dijous, 18 de febrer

Matí primaveral. Assedegats de sol, fem alguna aturada en els tràfecs de carrer per parar la tebior reviscoladora de la cura solar. Oh, vivent Ató... El monoteisme energètic és un i per sempre. Amb tantes devastacions quotidianes només falten les sorrudes hivernals encaparradores.

Shubert diu la seua. El combrego en silenci ( i amb una magdalena flonja). Ella posa subratllats en roig al guió per evitar les meues despistades ( amb tantes històries en dansa, darrerament perdo l’oremus de les intendències).

Urgències als correus. El periòdic. Un suplement de lletres molt promocional. Vull dir que es noten les pressions dels forts. Hi ha setmanes que la cosa queda més repartida o dissimulada. No deixes, oh esvelt poeta de dinou anys i eriçat crestall insurrecte, que et prenguen uns versos per vendre caramels o galetes. Una setmana més d’arròs bullit i fumar picadura i seràs el meu heroi. Posaré la teua foto a tocant de la de la de Genet. Què et pareix?

Dijous, 11 de gener

Aire de vidre. Mrs. Dalloween prepara els motlles casolans per fer pastís de cireres (en la ficció sempre pot ser temps de cireres). Les espirals de Vincent Van Gogh anuncien el carnaval del pensament difús. Faig exercicis amb la marimba de materials pobres que m’ha construït Ernest ( la importància de dir-se Ernest; la importància de tenir unes mans hàbils i l’oïda fina). En els propers enregistraments puc tocar bona part de la instrumentació. És la manera de trobar el so que cerques. La perfecció no em trau el son. Rugós i directe, amb això penso, i més tard o més d’hora ho aconseguiré. De moment, en els directes ja m’aproximo. M’agradaria posar 30 cançons en un sol treball. Ningú no apostarà per això, així que caldrà pensar en la producció. Hauré de parlar amb la dolça senyora invident de la caseta del barri per tal que em done un número amb garanties. Torrades amb mantega i cafè amb llet per desdejunar. Ella em dona instruccions sobre quatre operacions d’intendència que caldrà resoldre amb audàcia. Me les planteja amb ductilitat pedagògica, com la mare que repassa la lliçó mentre pentina el seu cadell. Com que em salva la vida gairebé cada setmana li faig cas.

Dijous, 11 de gener

Aire de vidre. Mrs. Dalloween prepara els motlles casolans per fer pastís de cireres (en la ficció sempre pot ser temps de cireres). Les espirals de Vincent Van Gogh anuncien el carnaval del pensament difús. Faig exercicis amb la marimba de materials pobres que m’ha construït Ernest ( la importància de dir-se Ernest; la importància de tenir unes mans hàbils i l’oïda fina). En els propers enregistraments puc tocar bona part de la instrumentació. És la manera de trobar el so que cerques. La perfecció no em trau el son. Rugós i directe, amb això penso, i més tard o més d’hora ho aconseguiré. De moment, en els directes ja m’aproximo. M’agradaria posar 30 cançons en un sol treball. Ningú no apostarà per això, així que caldrà pensar en la producció. Hauré de parlar amb la dolça senyora invident de la caseta del barri per tal que em done un número amb garanties.

Dimecres, 3 de gener

Aixecat enjorn. Nit fosca. Un fred humit i quiet. Sol a la parada. Els carrers rapitencs deserts. En un racó de la parada una aranya, boteruda i enfeinada, fa el cèrcol de la seua tela suscitant falsos records gòtics. A les set apareix el faune mandrós del vehicle, amb rètols lluminosos que anuncien el trajecte i els pilots intermitents encara potser mig ensonyats. Un conductor amb posat i gest agre, com de Robert de Niro a Taxi driver.

A Benicarló a tres quarts de vuit. Homes recolzats als prims troncs grisos de l’arbrat del carrer sant Francesc, esperant ser llogats per a les feines del camp. A pesar de tants discursos del reaccionarisme hostil, es comprèn que encara són útils a les dinàmiques camperoles. Al butlletí de notícies del vehicle, uns minuts abans, la mort d’un soldat de l’exercit espanyol a Afganistan. Un soldat d’origen colombià. La immigració s’ocupa en feines que els autòctons no agafarien ni farts de vi. És el discurs hipòcrita que hem tingut i tenim.

Dijous, 28 de gener

Quan més menteixen millor s’expliquen.

* * *

Em diu, amb accent afectat:

- Estic forçant les muses.

- A vore si et denunciaran –que li responc, tot aixecant una cella.

Dijous, 21 de gener

Alguna ullada tímida de sol. Però venç la grisor. Anit, a la presentació de la novel·la d’Albert Guiu, a la Biblioteca Arbó d’Amposta. Prou genteta. És un prodigi la capacitat de convocatòria del centre, quan en aquests afers els quatre gats abunden arreu, fins a les grans ciutats. En acabar l’acte, un refresc amb l’autor, en petit comitè. Abundaven els professors i dominaren la conversa amb les seues dèries i conxorxes. Saludada la Teresa Bertrán i el Rafael Haro. Vam fer una mica de broma intranscendent i prou. L’editor barceloní em va passar les galerades del llibre nou. Un cop d’ull havent sopat, ja a casa. Després de donar voltes i revoltes, l’he batejat com a “Fugida en cercles”, i desplega tots els registres narratius que sóc capaç de fer, comptant-hi el poema en prosa, a còpia de capítols curts, i crec que prou variats. El magatzem de materials inèdits se’m va buidant. Sensació d’alliberament.

Dijous, 14 de gener

El rosadencs subtils de la celístia marinera. S’instaura un sol de força mitjana que tempera les humitats refredades. Somnis encaboriats a la matinada, amb personatges desagradables del passat, gent de daga emmetzinada, tuf de reaccionarisme franquista i hipocresies sistemàtiques.

Apareix el trio de Max Sunyer a l’aparat casolà. Recordo una llunyana conversa amb el guitarrista parlant de poesia, i molt especialment de J.V. Foix. És evident que els músics conscients i rics de llenguatges i curiositats llegeixen i paeixen estímuls d’altres disciplines i canals. Tot això es nota en cada composició i proposta de Sunyer. A més de parlar de poesia, li vaig explicar com ell i els seus companys d’Iceberg ens havien obert els ulls, i sobretot l’oïda, a pigments i senders diferents, alternatius als dominis del pop i el rock més convencional. Aquestes revelacions quan les trobes als setze anys, fan escurçar moltes voltes.