Dijous, 28 de gener

Quan més menteixen millor s’expliquen.

* * *

Em diu, amb accent afectat:

- Estic forçant les muses.

- A vore si et denunciaran –que li responc, tot aixecant una cella.

^{* * *}

Per no saber quedar-se sols es malvenen tots els marges de llibertat.

* * *

* * *

MORIR A LISBOA

L’hostal amb permanent olor a pa cuit.

Un llitet de passavolant per navegar la nit alta.

Les mans lligades a la ronyonada, parant

el sol de la penúltima treva pietosa.

Esperant el bruixot al moll atlàntic.

Dialogant amb espectres amatents.

Esperant el nou incendi o terratrèmol

amb volada i posat d’estoic granític.

Caure a sobre de la coqueteria hipermaquillada

que canta fados per als turistes en una taverna.

Dormir l’eternitat amb els ossos confosos.

Anotar els evangelis apòcrifs d’un de tants

en la llibreta amb taques de cafè i aiguardent.

Fumar-se del tot els pòsits de les despossessions.

* * *

S’afaita les celles (taques de sang a la pica).

Es sap un altre maó al mur de les vanes lamentacions,

un gargot esborrat en el descampat suburbial.

Al seu protector li va fallar el cor en un taxi londinenc.

Suca la magdalena rància en el toll de la seua intel·ligència,

enguixada a còpia de píndoles deshabitants.

Fa set dies que dibuixa en els buits dels periòdics gratuïts dels bars

un quart creixent apaïsat. I ara el darrer paraigües s’ha esberlat.

El lent desmai daurat toca les teulades i les moquetes dels despatxos.

La desconeguda de la gavardina arrugada li ofereix carícies col·locades.

Hi ha un fred quiet, i la lleganya del desconcert s’arrapa a les ulleres de sol.

Un fil de somnolència li embafa les temples i els gestos.

Repatriaran la despulla del protector a la seua vida oficial.

Prepara la maleta. Recompta la xavalla damunt el cobrellit gastat.

Prova de recordar l’adreça d’un cau ocupat, més al sud.

Encén el darrer cigarret negre d’un paquet mig aixafat.

Divendres, 29 de gener

Clarianes i núvols descabdellats. Nou episodi d’insomni a les quatre de la matinada. M’he aixecat i he llegit Magris, que cita un faula de Borges, aquella on un home descobreix que els cavalls, les badies, els paisatges, les conjuntures i les arquitectures dures o toves del seu trànsit dibuixen el seu rostre.

Torno al llit, amb irregular sort. L’amic S. em diu, per missatge de mòbil, que avui no hi haurà el cafè dels divendres junts, perquè ha de viatjar per feina.

Música dels clàssics -de la ràdio- en aixecar-me. Les notícies del matí diuen que J.D. Salinger ha mort. Es va ocultar tota la vida, però no ha pogut amagar la seua mort. Com moren els espectres? Amb lucidesa va entrellucar tots els paranys que ser una “celebrity” li reservava, i va fugir del destí calcinant. Hi havia curiositat per saber com evolucionaria, com seria la plena maduresa de l’autor. Però tothom es va quedar amb les ganes. Jerom David no va publicar res més. Hi ha remors que asseguren que no ha parat d’escriure, i que potser es trobarà un bagul “pessoà” amb tot d’originals enllestits. Jo crec que era, fonamentalment, un contista destre. Però, la seua novel·la “El vigilant del camp de sègol”, ha segregat tanta especulació i tinta interpretativa, que ha fet ombra als relats curts. També han aparegut llibres escandalosos de suposades amants seues - i d’una filla-, que el descrivien com un sàdic integral ( aquests llibres estripadors agraden molt en el mercat dels USA). Capote, amb la seua verinosa llengua, el posava a parir, i sentenciava que en la poca obra editada ja es veia que Salinger es repetia molt. Um, això de les repeticions dóna matèria per cavil·lar. Generalment un artista de talent arriba més d’hora que tard a conèixer el terreny de joc del seu univers i llenguatge. I, a partir d’un cert moment, ja només li resta insistir o jugar-se-la en cursa incerta cap a l’halitosi dels abismes. S’han donat els dos tipus abundosament. I també s’han donat els esperits que combinen les dues vies. En un dels seus primers llibres, “Fervor de Buenos Aires”, ja hi ha tot el tauler de temes i tons que Borges tocaria tota la seua vida, posteriorment corregits, augmentats, bifurcats en meandres de distinta coloració, amb nous matisos, reconsideracions i fins esmenes contradictòries.

* * *

Què n’opinava Spinoza

de les allargassades ombres de l’hivern?

De quin calat eren les mitges

de Madame Bovary?

Què ha significat per a algú aqueix guant desaparellat

enganxat a la reixa d’una casa abandonada?

Què llegia en els estrats de neu dels seus passeigs

de sanatori en Robert Walser?

Què passà exactament en la darrera nit

de l’Edgan Allan Poe a Baltimore?

Quina duna oculta sota l’asfalt

cerca Vila-Matas a la Rue des Pyramides?

Què en pensa l’àngel custodi dels satèl·lits

de les llambregades catòdiques de milers d’habitacions?

Per què m’has regalat una petita Mobby Dick de goma

per  a la banyera?

Per què m’envio correus des de Lisboa

mentre en aquest plànol m’arrapo al llençol protector?

* * *

Faig de cangur del gos d’uns parents (un Labrador de pelatge de color

cafè.) Em mira amb ulls caiguts i plorosos. Asseguda amb posat d’efígie em deixa escriure tranquil. És una bona companyia. Sembla tenir alguna clau que li permet fluir perfectament amb la llum tèbia de la tarda. Però, de tard en tard, caçadors com són de freqüències sonores que a nosaltres ens són vedades, es regira neguitós durant uns segons, com si sentís unes passes, un xiulet o potser una pregària aguda, i em confirma la sensació de certes presències vaporoses que de vegades sembla que m’escruten la pantalla o la llibreta per sobre de l’espatlla. Ell i jo ho sabem . Ara ho compartim. És el nostre secret visionari. Més tard ens mirem entrar les barques a port, mentre ell berena galetes especials i jo xarrupo un suc de taronja.

* * *

El cafè perfumat de l’autovia 61, diguem-ho clar –ja no tenim marge per mentides pietoses- era una porqueria. I si alguna matinada els llargandaixos van ballar pel cobrellit d’algun motel solitari va ser en la vostra química cerebral i no en cap escala lluminosa revelada.

Eren ben vulnerables aquelles candorositats infantils, ni us figuràveu amb qui us les teníeu (no, no eren altres civilitzacions amb brillantina d’estels, era l’FBI completant l’inventari). Una ferum en tapa una altra, i la policia us va emprar per arraconar altres bisturís més incisius.

Algú, encara, rasca l’acústica i remuga les melodies del tobogan estiuenc davant la vostra informe fossa comuna. He tret una nina grotesca al tir de la fira del districte Desolació. Us la deixo també vora la terra remoguda. Després, sense mirar enrera, agafo el ferri i torno a l’illa dels invisibles, he de completar un salm de caixa baixa per a la revisteta d’uns cooperants. Adéu, germans.

* * *

La paraula més senzilla, Jerome David, avui és silenci. Però, no sé del cert si no serà de les més polisèmiques... Què en diu la teua càbala de reclús?

He anat a la platja per vore si veia saltar algun peix plàtan. O si Seymor traficava els definitius àcids de la veritat rere la tenebra. Només he trobat una estesa dels teus  suïcidats amuntegats en una cova sorrenca. Els mataves perquè no eren perfectes, Jerome David? És cert que només compraves cocacoles light? De veres esclavitzaves novícies que arrencaves dels monestirs? Ens tens reservada alguna darrera biga de fusta noble per subjectar el terrat d’aquest apocalipsi banal? Què en diu la càbala de la teua espectral existència, plantejada com a obra d’art de la intimitat inexpugnable? Amb quina trompeta amb sordina subjugant atreies les infermeres amatents al teu desbocat egoisme?

He anat a comprar el periòdic per llegir novament totes les recreacions que la teua invisibilitat ha encès ( es reiteren tant que ja són una peça de l’absurd). Abans, he comprat una corbata nova per a un acte on he de deixar-me fotografiar una mica. No t’enerves, enviaré un doble trenta centímetres més baix i vint anys més jove amb la corbata amb llunars blancs sobre fons negre

( un claridol per dir-los que l’aposta segueix dempeus). Hi ha moltes maneres de mentir-los a les fotos, Jerome David. No cal rebaixar-se a atonyinar el fotògraf.

Han tornat a dir que has deixat manuals per al crim encriptats entre els camps de sègol, però al final has tingut un traspàs per causes naturals; la Comare Eixuta ens anivella amb un higienisme exemplar.

Cada temporada, en un carreró o altre de qualsevol ciutat, un adolescent s’enfebrarà amb el teu guardaboscos immadur, mentre en un transistor apareix la “Cold Turkey” de John Lennon. Sí, també les perdurabilitats de masses trenen colls d’ampolla. T’agradava Antonin Artaud?

* * *

ai, maggie, han assaltat la granja dels teus refrescants deliris.han cremat els retrats de la fraternitat dels contemplatius. han abolit les sabes de qualsevol primavera sense impostos.

ens arrosseguem pels còctels dels editors amb el cínic paper après. thoreau ja només és una plaça amb bentinguts parterres de gespa artificial. amb un bon forat a l’estómac de l’ànima un nét de leary és regidor a sausalito. la bicicleta de sid barret és una peça més del museu de les derrotes. i no et puc dir res millor del pianista epilèptic dels the band (potser ja te l’has trobat, esclar).

estimada maggie, vas fer ben fet de no quedar-te les set vides senceres, tot ha anat a pitjor. se’ns han fet els somnis amb programacions acolorides. hi ha insurrectes que en realitat només volien tenir el seu clip a l’mtv i un bon bany a l’habitació de l’hotel de les promocions.

què expliquen els teletips del reremón? ha trobat vinicius un bon lloc on cantar? potser et farà gràcia saber que alguns del no future només volien ser la lola flores del platós més conservadors, i que presumptes insubmises s’han operat els llavis a petició dels plans patriarcals amb visa d’or. tot previsible? potser sí. potser és culpa meua, que sobrevaloro certs gestos de volada curta amb presumpcions d’innocència.

saps? dissabte passat em van presentar al gran poeta, al gran sacerdot. nena, una llauna gran que es pensa un bergman posat dempeus.

per ací, i ara, qualsevol sabotatge de fons, oh sister, és emparedat per una allau d’anuncis i altres potents dissolvents.

gràcies per la postal del canvi de guàrdia dels arcàngels. gràcies per aquella memorable truita de faves tendres. gràcies pels malabars amb aires de la comedie per l’aniversari de la dominique. gràcies per acompanyar-me un tros quan havia perdut la brúixola a l’encreuament de camins.

he acabat la teua cançó –i dos poemes adjunts -, si em fas arribar alguna adreça t’envio la cinta.

Dissabte, 30 de gener

Esplèndida assolellada matinera, dins una grinyolant tensió atmosfèrica amb unes cues de mestral gebrades. La paradoxa matina més que nosaltres.

Surto a un bar de guàrdia a per cigarrets. La mestressa que governa el taulell polit trau, amb desfilada gairebé litúrgica, una safata amb una truita de patata fumejant. Caic en la temptació i esmorzo de forquilla, com un estibador de moll. A pocs pams del meu mortal cos els dos savis bevedors coneguts. Un buida una ampolla fresca de vi blanc i l’altre un didalet d’aiguardent gallec. Si pogués traçar la ruta que emprenen de bon matí potser sortiria un mapa com el d’una barriada de París.

Després compro el pa i croissants, i torno al cau i llegeixo Magris fins que apareix la D. a la saleta. Magris cita la seua companya i delicada prosista, Marisa Madieri, amb distància acadèmica, fruit d’un pudor elegant, però potser una miqueta frigorificat.

Penso també, per gràcia dels telenotícies, en una nit en què, plantats davant el Rialto de València, un escriptor criticava, amb l’ullal ben visible, una escriptora tarragonina per l’ànsia que deia ell que tenia per collir tots els premis de més d’un milió de pessetes (aleshores rutllaven les pessetes) de dotació. Ara, a l’esmenador moral li n’han donat un de molts milers d’euros ( i no és el primer, i no serà el darrer), i l’escriptora tarragonina ha entrat en un frustrant –i injust- llimb de desatencions i bandejaments que la porten una mica amargada. Així és la vida literària d’un país petit. Per què la vida ha de ser tan podrida?

Anit, vist un reportatge sobre la figura de Gabriel Ferrater, dirigit per Enric Juste, i bastit per la productora de l’Emili Manzano. Ferrater era una llumenera multidisciplinar. Canviava de curiositats en períodes relativament curts de temps, potser perquè s’havia fixat una data de caducitat. Molts testimonis propers li havien sentit dir que no passaria dels cinquanta, entre altres raons perquè no volia fer “olor de vell”.

M’hagués agradat escoltar-lo en alguna d’aquelles rotllanes de bar càlid i vulgar que aglutinava allà on feia niu. L’únic que podia discutir-li extrems de les altes volades intel·lectuals al poeta de Reus era Joan Fuster. Crec que de qui va beure més directament l’autor de “Les dones i els dies” va ser de Carles Riba, però al reportatge cap dels il·lustres especialistes ho esmenta. Dec anar errat jo, esclar.

Una de les personalitats que apareixen a la peça “Metrònom Ferrater”, per definir el recurs poètic universal i de tostemps definit com a “exaltació de l’instant”, s’arma un tartamut garbuix retòric que costa de creure en una senyora que va pel món amb uns aires de suficiència que aparten d’una revolada les criatures i el galliner sencer. L’actriu Rosa Novell diu els versos de Ferrater amb un èmfasi neoromàntic que hagués irritat fins a la quinta ginebra un poeta que remava just en la direcció contrària.

Maiakovski, Pavese, Márai, Celan, Ferrater... El suïcidi és un risc moral que rondina els poetes tant com la tuberculosi. L’intent és lloable, però alguns serrells de “Metrònom Ferrater” fan més nosa que servei. Ignoro la causa per la qual la meua estimada Marta Pessarrodona, que tractà el reusenc de prop, es nega a participar en aquestes evocacions. No he gosat mai ni insinuar-li el tema, ni tan sols esmentar Ferrater. Ella podria aportar claus poètiques i personals clarificadores, però m’imagino perfectament les raons que la fan abstenir-se dels xous amb llegenda. Les comprenc, les respecto i les admiro.

En una revista especialitzada em trobo la sorpresa de que un professor de literatura dedica un article a la meua obra. No en tenia ni la més remota idea de que el feia ni de que sortia el paper. És la primera vegada que algú comenta les meues coses com un tot, trobant els recursos, els temes i els lligams que la unifiquen bastant, a pesar de la varietat de gèneres tocats, i és la primera vegada que algú té en compte un bon grapat d’articles com a part de la producció. Una propina agradosa, seriosa i argumentada, que m’alegra el dia, a què negar-ho.

Compro els periòdics i beguda saludable ( a punt per fer una guia dels millors sucs de taronja dels súpers). Darrerament, tot va rutllant tan bé que miro pel retrovisor amb alguna prevenció, per vore per on caurà la propera garrotada.

A la pàgina de necrològiques de “El País”, dos articles recordant Sergio Beser. Un el signa la professora de l’Autònoma Montserrat Amores, i l’altre el catedràtic i escriptor José-Carlos Mainer. Molt correctes i acadèmics, potser un xic apergaminats.

Tres novel·listes espanyols teoritzen sobre els nous llenguatges narratius. Després de tres pàgines de diàleg, arriben més o menys a la vella conclusió barojiana, aquella que deia “la novela es un saco donde cabe todo”, perquè és un gènere que pot absorbir parts o totalitats dels altres, així com els estímuls d’altres disciplines i, ara, els ressons del món nou de les comunicacions tecnològiques i les més avançades incursions científiques.

Diumenge, 31 de gener

Un resol rabiüt brega amb la gelor de l’aire. Salten a l’aparat casolà les untuoses peces de Marain Marais recuperades per Jordi Savall. Acabo de mirar el complement llibresc i d’art del periòdic d’ahir. Juan Cruz evoca José Hierro, ara que s’ha reunit tota la seua poesia en un sol volum (Visor). Uns hispanistes han dedicat quatre dècades a poder completar la biografia d’Unamuno. Manuel Vicent recorda la via dolorosa,  solitària i incompresa de Cezzanne, precursor de tantes coses substancials en l’art del segle XX, començant pel mateix Picasso.

La sortida habitual. La pau pigada d’ocellam alegre pels carrerons secundaris que travesso fins a la graella dels periòdics. Canvio de rumb i agafo “La Vanguardia”, que en un article d’Enric Juliana recorda que Josep Pla va fer gestions a Madrid per tal que la segona central atòmica de l’estat s’ubiqués a Pals. Els lectors del palafrugellenc aquesta informació ja la sabíem de fa molt. Ara, l’actualitat nuclear torna a fer surar la pensada del solitari ( que no cal compartir forçosament, per molt que l’admirem, òbviament). Per altres especulacions d’altres pàgines sabem que l’opció d’Ascó és la favorita per acollir el “momotombo” del magatzem de residus radioactius. Fa feredat obtenir una tan dubtosa distinció. Faig una ullada al parell de terrasses de costum a la plaça, però no m’agrada l’ambient (taulades amb colles que sembla que van a un casament) i torno al barri. Trobo un cau tranquil. Només un ludòpata remuga davant una màquina escurabutxaques que només emets espasmes groc de llumetes, però a la qual el propietari li ha baixat el volum de les musiquetes amb molt bon criteri. Mentre remeno un cafè decent, penso en Arbó, en com es va mantenir impermeable als nous tons narratius que aparegueren en el seu temps, i en com aqueixa opció va perjudicar els seus llibres. Essencialment, era un escriptor del segle dinou extraviat en el vint.

Intuïtivament va connectar, potser mitjançant els puntals de la “Generación del 98” amb l’existencialisme, però allà es va parar. No crec que entengués per a res la sotragada de James Joyce (ni una operació hereva, com “Tiempo de silencio” de Martín Santos, que li havia de ser més propera. Arbó tenia quallat el tempo dels grans narradors russos, i aqueix tempo reposat i pacienciós fa que al lector d’avui el cansen les demores, digressions i recapitulacions del novel·lista rapitenc. Els professors que volen recomanar-lo als alumnes es troben amb aquesta pega, filla dels nostres dies d’ansietats narratives inoculades per via, fonamentalment, de l’audiovisual. No sé per a què penso aquestes coses mentre remeno i xarrupo, amb parsimònia de somnolències dominicals, un cafè curt i fort. I, parlant d’Arbó, un parent seu, un individu simpàticament destarotat i excessiu, ha enviat un grapat de llibres d’autors de la zona –començant pel mateix Arbó- a una biblioteca de Romania a la qual els va oferir en un seu viatge. Ell mateix m’ho va explicar fa uns mesos, recalcant-me que n’havia tramès un dels meus, davant el meu escepticisme perplex amb l’episodi. Però, aquest cap de setmana, un setmanari publica l’ocurrència no sé amb quina intenció (les excentricitats del personatge més o menys populars sembla que agraden en certes redaccions). El titular fa una mica de vergonya: “Autors ebrencs al país del comte Dràcula”. Ens veiem embarcats, sense voler-ho, en unes collonades delirants.

Anit, vist un extens reportatge sobre el nivell de monstruosa crueltat de Josef Stalin, retroalimentada per la de Hitler, al segon canal estatal. Costen de creure les salvatjades d’un i altre. Menaven o condemnaven milers i milers d’éssers humans al sofriment i a la mort segura com qui es menja un préssec. Però, pel que s’ha anat sabent amb els anys, tenien una por cerval a patir algun atemptat, i redoblaven les seguretats personals fins a la paranoia. Menyspreaven la vida de tothom, però la seua els semblava preciosa i sagrada. Molts sanguinaris –rojos, blaus, grocs, verds- són d’aquesta estirp. Som a resguard de sinistres esperits com els seus? Potser no. Fa unes hores llegíem les declaracions de Tony Blair sentint-se ben orgullós del carnatge i les mentides sobre l’Iraq, i del seu seguiment incondicional de l’amic americà.

Dilluns, 1 de febrer

Sol delicat en la refredada general. Tenim fred, i tenim fam i tenim temor. Som tan atàvicament poqueta cosa, i fa de mal pair. La ràdio matinera. Notícies de les tribus. Aritmètiques electorals i improvisacions imitades de terres veïnes –França, sobretot- per a un esvoranc econòmic de dimensions enormes, per al qual alguns gestors fa l’efecte que ni tan sols tenen una diagnosi ajustada de què ens ha portat a l’estadi present. La sortida habitual. Trobat S. Prenem cafè junts. Comentem els cinismes i les amenaces que s’endevinen sobre tots. Compres saludables ( o això em penso, vés a saber quines transgèniques llavors fecunden les bledes i els tomàquets). Ullada als correus. Un escriptor molt filosòfic s’ha brindat a fer el pròleg del llibre que no estava previst i que estarà fet el 6 de març. Sóc partidari de convertir tots els pròlegs en epílegs, per no condicionar en res la lectura, però els costums i regiments de les editorials són els que són. Sessió llarga davant la pantalla. Botifarra amb mongetes per dinar. Plat de caràcter i rampellada.

* * *

Són comptades les petjades que fem?

Hi ha un inventari rigorós rere una porta incògnita?

I de les ensopegades? Què passa amb les ensopegades?

Són atenuants els perills i els paranys?

I les distraccions per trobar-li l’adjectiu

a la dramaturgia d’un cel rogenc?

I què passa amb les delicades crosses?

Hi ha un llistat de les crosses amatents?

Una mà segura per travessar el carrer,

les sabates noves mentre t’acomiades

d’un cadàver que de cap manera

ja no és el teu avi ni el teu amic...

Hi ha una recepció a tres o quatre passes del darrer envà?

Quines innocents minúcies compten

i quines gestes vanitoses descompten?

Som en una bola giravoltadora per la gràcia del no-res?

Tinc amics savis que diuen que no,

que hi ha una arquitectura pietosa sostenint tota la jugada.

I tinc amics savis que diuen que el zero és el zero i avall.

Són anotades les petjades?

Tenen més encert nues que vestides?

La cambrera porta la sopa i l’arròs.

Suspenc, fins a la propera lluna nova, el pensament difús.

Dimarts, 2 de febrer

Els produeix autèntic dolor l’existència... sobretot la dels altres.

* * *

Cel enteranyinat. Fredor quieta. Darrera repassada a les galerades de “Fugida en cercles”. A les onze, reunió amb l’editor per passar-li el joc de proves amb les correccions darreres. Vist per a sentència. També l’altre llibre, poètic, ha entrat en la llançadora editorial. D’aquestes reclusions i cafès feiners amb uns i altres en diuen vida literària. Poca acció. Poc filmable. Per això quan fan un biopic sobre un escriptor cal farcir-lo a còpia d’anecdotari i excentricitats. Vinga hores de soledat escampades pel territori intimista d’una taula de camilla, o d’una taula de cafè, o davant d’una pantalla. Poca acció. Poca marxa. Fins i tot per a un Bergman - o algun seu deixeble- seria potser massa quietud.

* * *

Una idea pot ser la mateixa. Però, tractada per un talent reeixit o per un perfecte cretí, no ho sembla.

* * *

A cada cultura la pregunta de Hamlet sona diferent. Però sona.

* * *

A Espanya la literatura que sempre és ardentment vigent és la picaresca.

* * *

En quina hora groga s’estremeix la pols?

Hi haurà un recolze de platja

on esdevindrem pol·len del teu son innocent?

Quantes seguretats és menester malversar

per ser digne de llescar el pa al teu solar banquet?

Fresques remors en el somiqueig parcial t’anuncien.

Recompto les estrelles del teu mantell callat.

Doneu-me vida i doneu-me llum.

Encara he de cavar un bon grapat d’interrogants.