|
 Dijous, 3 de desembre
Ràfegues mestraleres. Prou entenimentades. Llargues sessions de feina al matí i a la tarda. La feina que ens agrada ens aparta de cabòries obscures.
Els cafès habituals. Cap tiroteig. I això que algun dels cafès que visito tenen una atmosfera de “saloon” de pel·lícula de l’oest innegable. Conversa en portuguès amb la cambrera del més obscur de tots.
Els correus. Poca cosa. El periòdic. L’idiotisme “pijoprogre” d’alguns periodistes culturals. Alguns s’han emparrat perquè els conviden a les festes de l’Anagrama d’Herralde, les quals, segons la rumor sectorial, més d’un cop han derivat en orgia desfermada en algun piscina climatitzada.
Trameto un parell de poemes al llibreter Serret, per al seu bloc. Sobre la discussió que apareix a les notícies sobre blogosfera i drets d’autor no hi entenc un borrall. Espero que els lletrats de CEDRO m’ho expliquen amb alguna de les detallades circulars que reparteixen.
Una revista de relats en sol·licita un parell. No m’interessa. Cremar un parell de contes dels que van als propers llibres no m’interessa. Provo d’explicar-ho al sol·licitant. Probablement he quedat malament. Mala sort.
Escudella i pollastre guisat per dinar. Ullades de sol tímid a la finestra del migdia. La companya ironitza amb els ulls sobre alguns detalls de l’entorn. Les notícies. La pena del telenotícies. Tothom és culpable mentre no es demostre el contrari. I, si es demostra el contrari, rectificarem tímidament; tan tímidament que la ferida no notarà ni el vague iode suposadament reparador.
A la nit, llegint relats de Bukowski i un tram més de Agustín Fernández Mallo i la seua excursió amb temps alterats i minúcies filosofades.
Divendres, 4 de desembre
Una cella lluminosa a l’horitzó de la mar. Però domina la grisor fosca i un airet que sostova les palmeres del barri.
Impressions en paper. La màquina fa un esbufec asmàtic suau i vomita folis de prosa atapeïda. A l’aparat salta Miles Davis. Desconcert matinal per a trompeta i impressora.
Al darrer “Serra d’Or” en Carles Santos, entrevistat, diu que la cultura i l’art són els espais de la llibertat màxima, i que si tems el què diran, més val que et dediques a una altra cosa.
Al carrer. Arbrats nadalencs de malson en alguns comerços. Sants Nicolaus amb cara de diables dissimulats als aparadors. Els correus: invitació a de la Fundació Josep Pla per fer una ruta a peu en paratges empordanesos. La pàgina de Javier Krahe m’envia una filmació de cinc minuts d’una cançó en directe. Krahe és el Brassens més proper? Que s’hi ha fixat molt en el francès no admet cap dubte. Tots venim d’altres coses. Cal administrar les herències, i afegir, potser, una visió particular als fonaments.
Cafè amb l’amic S. Conversa suau. A tots dos, aquesta setmana, en un racó o altre de l’anar fent, ens ha crescut una mica d’esperança i marge de maniobra. Com que l’esperança s’alimenta amb poca ració, ens basta per reunir energies i seguir.
A la porta del supermercat un pidolaire folrat de roba em demana una cigarreta. La hi dono. Em desitja bon Nadal. S’ha afegir a la campanya comercial que avança les festes?
En sessió resolutiva enllesteixo un paquet de prosa que he de trametre. La mare ha fet puré amb caldo de verdura i peix. Vaig a buscar-lo. Migdia sense sol. La mort de Solé Tura a les notícies. Migdiada curta. Més feina a la tarda. Nit casolana. Llegint, conversant amb la D.
* * *
PENA
Puja les escales, s’asseu
posant-se la falda de la camilla
damunt les cames.
És una pena qualsevol, una pena tardoral,
pelatge cendrós, gest agre,
una despossessió de mitjana estatura.
“Què fas, company?” “Escric sobre tu”.
“Molta gent m’empra d’excusa per escriure”.
“Ho sé perfectament”.
Agafa una cigarreta del meu paquet.
“M’agrada més el negre, company”.
“Et fots”. “Malcriat!”
Una pena vulgar. D’estatura mitjana.
D’urpada suportable.
* * *
Jove promesa als 43. La geriatria avança, en els simulacres, que és cosa fina!
dissabte, 5 de desembre
vista anit una pel·lícula en blanc i negre, amb sofia loren, anys seixanta, pentinat pop, convertida en una assassina que es queda una assegurança del marit, però al final es torna boja i en el deliri es delata davant d’un periodista. un entreteniment de bona factura, sense més pretensions.
abans, sessions fins a la instal·lació d’un desert sense oasi al ulls. els detalls finals, tipogràfics, sobre l’original per enviar a un editor. un projecte que havia quedat ajornat i que ara pren ànsia urgent. en el pont de la purísima constitució ( prefereixo la de la loren, fins ara, als seus gloriosos setanta) acabaré de repassar les cursives i altres delicadeses emprenyadores. borges, en un poema, entre els homes justos que sostenien les columnes de càrrega del món, posava el tipògrafs que fan bé la seua feina. en aquest cas, per sort, altres ulls es miraran també les congruències de la pàgina.
una tebior agradosa a l’ambient. galetes salades i suc de taronja al balcó. la mar té un llom blanquinós. el sol m’escalfa el coll i les mans. tots els homenatges dels egipcis són poca cosa per a la paternal claror. dissabte. els altaveus llogats pels comerços del barri emeten tot de cançons xarones com a reclam nadalenc.
poca cosa de pes als correus. els comunicants hauran sortit de pont. escric i repasso coses fins a l’hora de dinar. l’olleta materna, amb cardets. excel·lent. migdiada canònica. quan m’aixeco resta tan poc marge de llum que cal deixar-lo lliscar amb elegant indiferència, com un jugador de pòquer professional amb males cartes, però aguantant el tipus.
les cançonetes dels altaveus comercials comencen a irritar-me. no descarto baixar al carrer amb una destral i tallar el cable de la llauna. això mateix volia fer en peter seeger quan dylan es va electrificar. bé, no tinc destral. la llenya la tallo a mossegades. puc controlar els atacs d’ira. em sé una recepta de dalai-lama per respirar i sobrevolar la ràbia.
enllestit l’original per a l’editor que primer traurà llibre a les darreres del vespre. no vull tornar-lo a vore fins que arriben les galerades. si li faig una repassada sóc capaç d’esborrar-lo i engegar-lo a dida.
la d. m’ha explicat que s’ha trobat un parella –oficialment casada- de gais, que li han dit que estan entusiasmats amb els meus darrers llibres. caram, si em faig amb una quota de mercat gai potser canviarà la nostra sort comercial significativament. jo els conec de vista i de lluny. han adoptat dues criatures. tot aquest afer, a la contornada, es veu amb una normalitzada naturalitat plausible. això de la quota de mercat m’importa un rave. és una broma. no he escrit mai ni una ratlla pensant en cap quota de mercat.
a la nit, com un homenot en la seua branca primària, enceto una buckler sense alcohol i unes galetes salades, i em miro el partit de futbol del barça a a corunya. guanyen els blau-granes. després, llegeixo fins al son. bukowski explica com va conèixer john fante, un altre marginal brillant, més sènior que ell, que vivia a los ángeles. l’oració d’abans de gitar-me la hi encomano al perucho de “el país de les meravelles”. això és tot. si és que mai ha arribat a existir, esclar.
diumenge, 6 de desembre
galetes i suc en aixecar-me. la calitja asserena els petits misteris de la costa. llegeixo una entrevista a wislawa szymborska, poeta polonesa de gran interès, línia clara i ironia ben girada. el nobel suec ens la va descobrir el 1996. de vegades els suecs fan fins i tot algun favor a la literatura (l’etern candidat líric polonès era miloszt). szymborska té 86 almanacs acumulats, diverses ferides de guerra i postguerra, beu conyac i fuma com una carretera al seu pis gris, de protecció oficial, a varsòvia, amb el cap i les idees clares. dóna goig vore arribar a la darrera estació amb aquestes facultats. signaríem tots. però els déus són cruels i molt selectius. poeta ben expressiva, amb l’èmfasi sempre sota rigorosa vigilància. per algun pany de lleixa dec tenir una selecció prou nodrida. no sabria dir on exactament. el meu estudi es va assemblant perillosament al de brossa (potser no és cap perill, sinó una benedicció).
les calitges s’evaporen i queda una temperatura primaveral que donarà noves oportunitats als refredats, que no acaben de fugir. sóc un bon ciutadà d’aquest sistema mort i baixo al contenidor de paper – el blau- el paper sobrant, i al contenidor de vidre –el groc- les ampolles innocents de la meua abstèmia prescrita. era un altre, potser era una altra vida, el qui amb un paquet de 24 cerveses o amb una ampolla de ballantine’s escrivia tota nit en un insomni productiu i ferotge. ara, sóc especialista en sucs amb polpa perfectament fingida en laboratori i cerveses sense nervi.
la sortida ralentitzada dels diumenges. el periòdic. sabíem que obama ens decebria més d’hora que tard. ha agafat el seu fusell.
a xile. tornen a enterrar, 36 anys després del seu assassinat, víctor jara. les dictadures menyspreen els cantautors i poetes (la bellesa lúcida els resulta efeminada i sospitosa als guerrers que disparen contra el seu propi poble), però no s’obliden de liquidar-los, fent-los patir tot el que poden. algunes democràcies formals i corruptes ho fan d’una altra manera. tenen gossos fins que no deixen rastres tan sòrdids. gossos que treballen amb guants de seda i tecnologia punta.
cafè a la plaça. hi ha una trobada colles sardanístiques. la majoria de músics tenen pinta de funcionaris grisos i botiguers garrepes. les interpretacions que fan tenen també aquesta coloració refredada i mesquina. no esperes tenores sintonitzades amb la pentatònica de la tramuntana. només pots esperar un marrameus desmaiats a l’hora del vermut.
em refugio davant la pantalla després. faig la primera part d’aquesta novel·la del dia. però no sóc cap armador de guarniments complaguts –espero. n’estic fastiguejat d’escriptors funcionarials, de músics funcionarials, de pintorets atrapats pel xantatge ansiós de les vendes. gent que no ha vist morir ni un gat, que no l’ha fregat cap polpa sangonosa, que no ha netejat merda, que no ha estat interrogada per la guàrdiacivil (sí, encara passa, ho podeu ben creure) per sospitós polític, que mai no perd el control, gent que es troba a gust a la gàbia i justifica les bondats de la gàbia, personal que s’obre de cames per engrunes podrides, i després omplen paper, o una pàgina a la xarxa, amb tot d’elegants collonades que mai no faran saltar la banca. alguns d’aquests, a sobre, es permeten anar dictant cànons i certificant autenticitats. toca’t el nas i balla, bergant. es trobarien artaud, baudelaire, va gogh o panero i no els donarien un cigarret, ni els convidarien a una copa, perquè aquestes apostes sense maquillatge estudiat els espanten cosa de no dir. si es troben una mica d’ànima sagnant i viva en una pàgina vomiten totes les seues margarides de test “pijoprogre”. no s’han assabentat de res que pague la pena saber. i van dictant excel·lències i discriminacions en els despatxos universitaris. ni fan i ni volen deixar fer. el seu lloguer, el seu escalf, mai no ha depès d’un metralla insomne, l’espasmòdica mecanografia a la vora de l’abisme, per pagar-li la següent dosi a un àngel caigut. transites altres vies. fuges de compartir estovalles de la nova cuina amb ells. però són enganxosos, i et volen redimir, i que entres al despatx neutre i factures pàgines innòcues. la pela els va per davant en tot. i no les glorioses pessigades de conquerir marges de llibertat o trencar-li la costura a la gramàtica i inventar-te un adjectiu.
dilluns, 7 de desembre
les palmeres, a primera hora, estan resignadament i polsosament immòbils. però l’horitzó rogenc, i el meu vell higròmetre amb fraret de barba llarga i blanca, anuncien vent, vent de dalt, ball de bastons atmosfèrics.
sóc assegut, enjorn, davant la pantalla. sóc un obrer de la lletra (mocador de quatre nusos al cap), però de vegades plouen pans d’or i puc arribar fins a ser elegant com un lampedussa o un leopardi de barriada.
la claror indecisa m’escalfa les mans. si arribem sans i estalvis a la mitjanit tot estarà mig bé. fins llavors caldrà obrir-se a cops de bistutí respiradors entre l’estultícia primarista d’aquests “no-llocs” on tenim posats els culs lírics, quan hauríem d’estar a parís o haver quedat amb una poetessa post-punk en un bar de gràcia i llegir ezra pound en la mar verda dels seus ulls enriolats.
anit va haver-hi l’escalf de la truita domèstica a la poirod. poirod desentranyava un crim per l’herència. un clàssic dels horrors mesquins dels humans. també vaig llegir un article de julio llamazares sobre la barra del partit pirata, que ens saqueja els drets i a sobre vol que li donem les gràcies. 70 anys després de mort el manufacturador d’una obra literària, s’alliberen els drets i passen a ser patrimoni universal. més val invertir en una casa o un solar, que van passant de lleva en lleva sense més inconvenients que el pagament dels drets de successió.
també vaig agafar la guitarra i vaig provar si recordava l’excel·lent versió de raimon de “te recuerdo, amanda”, de víctor jara. me’n recordava. el periòdic portava la imatge dels clavells sobre el taüt del cantautor martiritzat, novament enterrat, ara amb tota la calidesa dels qui li devien alguna cosa. per ací s’ha barrat el pas a fer algun homenatge semblant a garcía lorca. decisió encertada, doncs coneixent els rodals, s’armaria un pollastre xaró ignominiós, amb per exemple la cursi d’ana belén de vidua apòcrifa, o alguna postaleta pareguda. sí, més valia evitar-ho. jara, segons un músic supervivent del seu grup, tenia una tessitura perfecta que feia bé les notes altes assedegades justícia, i també les notes greus de celebrar les proximitats.
les mans al teclat. també coneixes monstres obtusos que te les trepitjarien si la conjuntura els garantís la impunitat, per tal que no faces arpegis cercant els registres directes de la justícia, ni tecleges el salm esqueixat de cada dia. sempre hi ha un pinochet obscur en aquestes societats envejoses i alienades. enllesteixo el darrer detall de l’original que he d’enviar avui. miro altres artefactes del meu taller de terrisses i ulls de sirena. les tres guitarres exhalen el seu aroma de fusta i esperen potser algun altre carroll d’arpegis i històries.
* * *
cant
quina és la mesura de temps per als absents?
quina rosada besa el clavells durant tanta humiliació?
són més flexibles un arpegi enrinxolat i un manifest d’urgència
que els esclops grollers de les bèsties feixistes?
la pluja a la cara, impurament lleial; res no t’importava
si pel llindar ennegrit apareixia el seu gest noble.
però el dol agre no distingeix ni el cereal de la dignitat
ni la vinya dels justos, i l’urpada et deixa el pit en carn viva.
digues, amanda, si es poden escriure versos
després de l’austswich de tantes cantonades desheretades.
si paga la pena concentrar en un flascó delicat el sàndal del cant.
quina és la mesura d’arena o el compàs fer fer florir l’esperança trepitjada?
som perquè caminem. però, com avançar si als camins preclars
els hi seguen els peus i la llum de les humanes respostes?
diumenge, 8 de desembre
tebior escolàstica. claror amb sanefes d’atzur. anit, llegint fins tard. rentat i restaurat cap al carrer. el periòdic al butxacó, una caixa de bombons de xocolata negra i un sobre amb un poema dins que parla de caeiro, l’heterònim camperol de pessoa. els bombors i el poema són per a miquel esteve, amb qui hem quedat per xerrar pels descosits tot prenent cafè. i això fem. conversa llibresca i vital (no es poden separar les bessones). intercanviem els presents. m’ha portat oli de la collita que fa amb especial cura, a banda de la general, amb mètodes ben bé alquímics i d’exquisides textures; en el color de l’oli hi ha un tel esmaragda. desfilen en desordenada cercavila comentaris sobre bladé i desumvila, pla, pessoa, borges, edmond jabès, sebald, julien gracq, els evangelis, la càbala, maquiavel, proust, adorno, montaigne...i intercanviem visions de l’ofici en les quals estem d’acord. estona ben agradosa. si ens deixaren, estaríem hores transitant les branques empeltades de la lletra i el pensament mundial. no és fàcil trobar entre el gremi, afer paradoxal i preocupant, algú amb capacitat per tornar les pilotes en el partit de tennis on tots dos participants juguen a no guanyar.
* * *
DESPRÉS D’UNA CONVERSA AMB MIQUEL ESTEVE
oh esmaragda llavor, que averroes no intuïa,
aparteu-nos la grollera freginada
de la menjada apressada, que passen
els cap-grossos -festa major en la secta secreta-
dels qui couen a foc lent la rostida de daurats i ferments
dels rastres robats a l’oblit.
vernís esmaragda a la còmoda
on sempre dialoguen les edats de l’humanisme
amb segell de demà-passat i manaments
de brodar atenent la suau revelació
de les esferes i el fonament xifrat de la pell.
* * *
la mare ha fet canelons d’espinacs amb pinyons i engrunes d’ou dur al ventre. és la directa eucaristia dels sentiments. els ha fet sobretot per mi, que en sóc un fervent partidari. els ha fet rebel·lant-se contra les jubilacions que el cansament dels anys imposa en els cossos i l’esperit. clorofil·la completada amb guarniments blancs i tènues.
passo la resta de la tarda barallant-me amb cables de connexió i aparats nous, tan sofisticats, amb tantes possibles prestacions, que són una muntanya indesxifrable en les primeres trobades. llegeixo el periòdic. a l’hora de mirar el capítol extra de poirot/christie que dóna la 8tv, vesso un rajolí de l’oli que m’ha portat el novel·lista esteve. una finor amb un regust com fruitat. llegeixo fins a l’hora d’un reportatge per capítols que dóna la 2 de tve sobre el sant ofici a la península, que fou, no cal dir-ho, un braç executor de dominis polítics i controls ciutadans. ahir vaig vore l’episodi dedicat al catarisme occità. tota la sèrie té un fortor de carn humana torturada i socarrada. i totes aquestes bestialitats en nom d’un galileu marginal i pacífic.
Dimecres, 9 de desembre
Tebior solar. Penso en què deu estar fent el membre del Constitucional que en realitat voldria suspendre l’autonomia i fins alguns trams d’estat de dret. Es deu posar els mitjons? Haurà demana un cafè amb llet amb xurros en una granja de la Gran Vía? Salta Van Morrison i el seu blues blanc a l’aparat i m’esborra, sortosament, el pensament sobre el lletrat constitucionalista, i penso en una taverna de Dublín, rebotida de cants de la fraternitat alcohòlica i amb densa sentor de llenya i herbes. La taverna dublinesa deu estar tancada en aquella foscor rància dels establiment nocturns en la matinal adormissada. Poso la cafetera al foc. A la recerca del cafè 6.200. A la recerca de la musa botticelliana per escriure-li un sonet neopaganista. A la recerca del to per a una prosa d’urgència i atemporal alhora (en el periodisme moltes suggeriments arriben amb pell d’oxímoron).
La llauna de les nadales comercials del barri ha arrancat a les deu. José Feliciano canta “feliz nadivaaad, próspero año y felicidaaaad”, les estrofes del tema són en anglès; la tornada amb accent sud-americà. És un tema amb el què començàvem els bolos de la patxangada, quan fèiem la carretera com a firaires i arribava la cita de cap d’any. M’he deslliurat d’aqueixos ajuts per pagar factures. Ja no cal trepitjar la salvatge carretera de la nit de cap d’any per arribar algun restaurant o casal d’avis i fingir que aquella colla d’èxits internacionals de tots els temps fins ens importaven. Més que fer-se el repertori ranci, el més pesat era aguantar les impertinències dels borratxos i emprendre la tornada en la matinada clara d’una nit en blanc. Representàvem un paper teatral, uns personatges grotesc que es feien l’orni ( si ensenyaves cultures i nivells molts dels contractants es posaven a la defensiva). Qui s’emportava el tall més dolç del pastís, com sempre, era algun representant amb la seua inflexible comissió. És a dir, que a banda de la llauna repetitiva de les nadales del fil –soga!- musical al carrer, cal bregar amb records no gaire brillants de supervivències guanyades a còpia de fingiments. Ara també tenim representants, o agents, que s’emporten una part del pastís, però tan ells com nosaltres, en la nit de cap d’any tenim el darrere confortablement allunyat de les carreteres insomnes i els borratxos impertinents. Anem avançant una mica, si més no.
Al periòdic, Monzó es presta a relatar les vides que no ha viscut en tres microcontes: sacerdot, pare de família nombrosa i convencional i gai. Tres relats en la línia del seu contisme, acompanyats de fotografies teatrals. El narrador dels tics domina els humors dels mitjans de masses. Es presta al joc, però sempre l’acompanya d’algun text de valor: ara, tres relats sumaris. En les publicacions nord-americanes saben donar els contes amb eficiència i comoditat per als lectors, però el periòdics estatals, quan ens donen relats solen incórrer en donar-los una forma d’assaig doctoral que no convida a entrar-hi. Amb aquest joc monzonià de “La Vanguardia” d’avui, en els plecs de cultura i espectacles, desdiu aquesta meua impressió. El periòdics de la contornada demanen pocs relats. I els remuneren com un article més. En això, també les capçaleres nord-americanes –i alguna d’europea- van molt per davant. La tan freqüent imitació dels models anglosaxons, en aquest terreny, va lenta.
Trobada en el taulell de la carnisseria del súper exemplars de “L’Estel”, la publicació gratuïta –ben popular i vista, em consta, arreu d’aquestes comarques nostrades- on poso una columna. La d’aquesta quinzena és ben política i xafa alguns ulls de poll de plena actualitat fins amb alguna voluntat provocadora o sostovadora. El més probable, com quasi sempre, és que no genere més que silenci. Els gestors d’aquestes contrades segueixen capficats en els seus jocs reunits electorals, sobretot, i agafar la ploma o l’ordenata i respondre o puntualitzar els fa una peresa còsmica (a no ser que tinguen algun escrivà llogat a mà). Els és més fàcil posar-te en una llista negra sense ni mirar-se si hi ha algun argument a sospesar seriosament. Un dia o altre t’arriba l’hòstia i en paus. Jo podria passar per aquest compromisos fent proses elegant i neutres. Però no em dóna la gana. Hi ha preguntes que el nervi interior vol explicitar. No tots hem de fer el folklore complaent. És obligació antiga en certa raça de columnistes tocar, de tard en tard, el que no sona a l’oficialitat. Jo vaig en aqueixa colla. Per a mones de pasqua textuals, esterilitzades, ja hi ha cua llarga. Gràcies a aquestes columnes més polítiques he perdut feines i col·laboracions. Però ja se sap que això pot anar així i pots vore com responsables dels mitjans que formalment t’encoratgen a ser crític, es fan enrera i ofereixen el teu cap –o la firma- a algun conseguidor de tercera regional que s’ha emprenyat.
Feines habituals. Textualitats pròpies i alienes. Feliciano canta per desena vegada el seu tema nadalenc. Atrapat en el temps? Un infern sonor. Ja fa dies que dura. Penso si no comprar-me uns taps de cera. I això que el meu compacte contraataca amb ganes, però les dotzenes d’altaveus de carrer guanyen la partida.
Somnio amb Artur Mas a la migdiada. Què pinta Mas als meus somnis de migdia? Impudorosos somnis. Cafè al barri. Unes feines encomanades no estan fetes, i això que porten retard en el termini de lliurament. És difícil trobar professionals eficients i puntuals. El més freqüent és topar-te amb la pura incompetència carregada d’excuses i, a sobre, cara. A la nit, ventilada neuronal mirant el Barça a la televisió de l’establiment casolà habitual. Conversa amb el company i el seu fill. En tornar al cau llegeixo fins al son.
* * *
SILENCI INCOMPLET DE PÀNDOLS
Per dreceres calbes les petges esgotades
dels abandonats capitans en espardenya.
Serrells harmoniosos repassen sotragades
en l’assut de plor àrab sobre traçada ferrenya.
Si pares l’orella trobaràs el brou sonor dels ossos
mal colgats entre desídies i ignomínies lacerants.
Arranades foren les dignitats dels esperits i els cossos
lleials al joc més decent d’aquests silencis terrejants.
*
Us portem un cant, malgrat totes les agrejades decepcions.
Entre el sobri aroma, a l’ombra de la fatigada pinassa,
esperem els avions de les democràcies, aleshores tan cegues,
que no veien que eren recomptats els dies en que l’àliga
diposités els ous en el cor de la seua neutralitat.
El cant és d’un vell republicà adormit a Cotlliure,
i és etern com el rebrot de la dignitat.
*
El ros dring dels cors sonors no ha estat emmordassat
ni per manipuladors històrics ni per metzines a la memòria.
Fills de les altes fraternitats, alletats per esvelts proïsmes,
la nana de les llunes moradenques us vetlla el son.
|
