El tio Mistela era pescador. Fill de pescadors, nét de pescador, besnét de pescadors. Però en trenta anys el seu poble, Peníscola, va metamorfitzar-se d’un poble de pescadors a una ciutat per a turistes, en un període de temps molt curt si comptem els segles i segles que feia que Peníscola era principalment un poble de pescadors. El turisme és un concepte que el tio Mistela mai va entendre i encara no entén del tot. Pot entendre que la gent li agrade vore coses noves, pot entendre les ànsies per descobrir i apreciar allò que és bell, però no pot entendre el misteriós mecanisme de la ment humana que impulsa la gent a comprar qualsevol dels trastos que sa filla ven a la tenda que tenen en un carreró que puja al castell. El tio Mistela no és venedor però a partir del moment en què els primers turistes comencen a arribar a Peníscola vora Pasqua, sa filla el posa a fora al carrer, assegut en una cadira d’espart, a vigilar que menuts i grans no li peguen sarpada a un cabàs ple d’andròmines inútils fetes a Xina.

L’autocar els ha deixat en una esplanada vora una platja. Han baixat tots accelerats. Un cop a baix s’han separat entre grups, segons la pertinença a eixes colles rivals que es formen a dins les aules dels instituts. Jack s’ha quedat amb el seu reduït grup de dos amics, són un poc l’ovella negra del grup per tindre gustos fora de la norma. Després de menjar-se uns entrepans pugen cap al castell, que han de visitar sí o sí segons els ha dit el professor de naturals. Els carrerons del poble estan plens de tendes de quincalla i el grup s’aboca pràcticament a la primera que veuen oberta. Jack sent aleshores un estrany impuls per ser diferent quan veu la samarreta de Kurt Cobain penjada al costat de samarretes ridícules amb el perfil del castell o frases del tipus: de puta madre gracias. Li entren unes ganes enormes de comprar-la. Li agrada Nirvana, el seu cunyat li va regalar un disc i ell, per rebel·lia adolescent, a penes li ho va agrair i no el ca escoltar de seguit. Allò de mostrar agraïment no era el seu estil. Però després el va escoltar d’amagat i li va agradar, li transmetia allò que necessitava, diferent del rap que escoltaven els companys de classe, dels discos avorrits de jazz de son pare, del convencionalisme radiofònic de les germanes. Jack estava palplantat al davant de la samarreta amb el bust de Kurt Cobain, disposat a gastar una part de la paga de sons pares per aquell viatge en comprar-se una samarreta que res tenia a veure amb aquell poble amb castell. Amb el seu castellà macarrònic, es dirigix al tio Mistela que el mirava de reüll.

- La t-shirt de Nirvana, por favor.

El tio Mistela, fart de que la gent es pensés que ell coneixia fil per randa tot el que sa filla posava a l’escaparate, va cridar sense vergonya de cara cap a dins.

- Xica, veges que vol este xic!