3x4.info

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Dijous, 26 de maig

Caloreta. Escric descalç. Canvia la prosa si escrius descalç? Miro unes notes assagístiques de Ricardo Piglia mentre Keith Jarret treu uns harmònics de bronze sumptuós a un piano de cua ben enregistrat. Caviar per a l’esperit a primera hora. A Elvis no li agradava el peix. En separar-se’n, la Priscilla s’afartava de caviar i altre marinades substancioses i cares. Aquest detall el sé pels diaris xafarders de l’Andy Warhol.

Palpant els estucats del laberint arribo fins als grapats d’aigua fresca. La bàscula diu que peso el mateix. Em burxa l’haver comprovat com una fragilitat que aprecio s’ha lliurat a l’autodestrucció salvatge. Circulen molts joguets trencats pels vials d’aquest apocalipsi a terminis. Si algú ha decidit liquidar-se d’urgència, què se li pot dir? Fins on poden arribar les ingerències en la seua llibertat suprema? La lucidesa és la ferida més propera al sol, diu un versicle de René Char.
Cafè al barri. Caixeres de supermercat i nous aturats a l’establiment. El periòdic. S’anuncien més severes retallades als sector públics. L’estat del benestar quedarà com un “gallinazo sin pluma”, que escrivia el gran Ribeyro. Han esperar a anunciar els nous paquets podadors a que passaren els comicis. Ahir vaig estar mirant-me fragments del diari de Ribeyro, “La tentación del fracaso”, que hi ha penjats a la xarxa. En aquests compassos desconcertants no cal ni covar la temptació del fracàs. El fracàs et busca allà on t’amagues i t’apunta al llistat de baixes de la nit. I el triomf, ¿què és en aquestes societats de l’espectacle banal? Una llaminadura amb data de caducitat. Quan els focus t’han llepat prou i deshidratat, et llencen al cementiri de baluernes rovellades.
Compres de beguda saludable. Visita als pares. Sessions de feina habituals. Contestats correus mecànics. Silenci sobre probables entabanades proposades. Molt de “triler” nou al sector, amb les sacsejades de la crisi. El deu per cent de no-res ja sé sobradament què dóna.
Nit casolana. Llegint fins al son. Una entrevista al poeta de la “Beat Generation” Gary Snyder, que fa anys que porta un discurs d’ecologisme d’ascendent místic – budista- i cada cop és més acostat a l’antiga poesia oriental. Parla, amb encert, de les tècniques responsables del vers lliure. El vers lliure no és- o no hauria de ser- com jugar al tennis amb la xarxa baixada, que deia un altre poeta fiat a les mètriques estrictes.
Quan tanco la finestra, el mussol blanc fa la seua elegant planejada fins al campanar, i una llocada d’ànecs emets síl·labes esgallades en la foscúria.      


Divendres, 27 de maig

Un iaio, en una taula de terrassa, envoltat de quatre negres massisses i tocades de barrets de platja cridaners. Algú m’explica que és un empresari d’un llogarret interior afeccionat a deixar-se amanyagar per senyoretes del “género chico”. “Aqueixes pràctiques fan córrer el caler”, que li dic al divertit comentador. L’escena sembla d’una escena de pel·lícula “tex-mex”. El bronze de la pell de les acompanyant brilla amb el sol esclatat del matí.
Per la xarxa. Conspiracions farmacèutiques per bloquejar medicaments que curen o pal·lien malalties greus. No ens sorprèn gens la infàmia. Ens estem acostumant a que es confirmen les pitjors sospites i pors. La denúncia no ve de cap il·luminat de telebotiga, la fa un premi Nobel de medecina. Al pensament, les anàlisis argumentades i lúcides de la metgessa i monja benedictina Teresa Forcades, víctima de campanyes vomitives per dir si fa no fa el mateix. Ja ens temíem qui les pagava aqueixes campanyes.
Als acampats de Plaça Catalunya els han apartat de males maneres (catorze ferits, segons les primeres informacions enxarxades) els Mossos d’Esquadra. El motiu final del desallotjament és per tal que una possible celebració pel triomf del Barça a la final de Wembley tinga espai per esplaiar-se. Els arguments de la democràcia formal cada cop són més irrisoris.
Caloreta en creixent. Cafè amb l’amic S. Conversa una mica desesmada. El panorama general posa plom a les ales de l’esperança. A l’estanc. Posen explícites imatges de malalts terminals, per causa del tabac, a les caixetes de cigarrets. Faran el mateix, per exemple, en les carrosseries dels cotxes? ¿O amb grans murals en les xemeneies de les nuclears? L’assetjada cada cop s’estreny més. D’infractors maleducats ( tots al mateix sac), a malaltia social. Les hipocresies assenyalen noves heretgies. I si ho tenen tan clar, ¿perquè l’estat no es ven la tabacalera i tanca els punts de venda que la serveixen? De moment, les pujades de preu són continuades. Tot impostos afegits ( que cal suposar que deuen servir per a alguna cosa positiva). El gran Antonio Chenel, Antoñete, reapareixia a les places quan deia que “no tenia ni per a fumar”, i, segons testimonis d’amics, l’expressió més d’un cop fregava la literalitat... Amb un pla de pensions tan favorable a l’estat com ens fem els fumadors, no s’estén perquè ens han de tractar tan malament. Contribuint regularment i estalviant-los la jubilació... Què més volen aquests buròcrates!   
Sessions de feina a casa. Triant materials per a un projecte, m’adono que els bandejats donen per a una altra proposta. Feinada feta no destorba. Tot i que una veueta insidiosa, nasal, aguda, va furgant el pavelló auditiu i l’esperit preguntant-se si val la pena persistir en l’arrossegament marginal. Per a què? Diu la veueta. Plega, s’afegeix també la gata sàvia.
Assajo també un grapat de cançons. El blues blanc de la ironia decora l’espera. Dylan ha fet els setanta. Segueix tan excèntric com sempre. Per celebrar-ho continuarà la seua gira inacabable, destrossant els seus clàssics segons la lluna de la nit, impedint que els cors dels seguidors el bressolen. Quan hi ha concert es passa les hores tancat al seu autocar particular. Els músics que l’acompanyen només el veuen en el moment que apareix a l’escenari. Qualsevol dia el plegaran de l’escenari, com expliquen- en fals- que li passà a Molière. Tot un caràcter. Quan el manager li preguntà si volia cantar per al Papa de Roma, diuen que li va respondre: “si el Papa paga...” I el Papa polonès pagà els nou milions de dòlars, i el joglar de veu desfeta entonà el “Trucant a les portes del cel”. Ahir, a la paret social, alguns seguidors se’n sorprenien que no pengés res del bard de Minesota pels seus primers setanta. Al final, vaig enllaçar una versió en directe, amb aire “soul”, del “Trust yourself”.
Em passen per correu un arxiu de tots els títols propis que circulen per la xarxa de biblioteques catalanes. Una vintena llarga dormen a les lleixes de les benemèrites caves llibresques, esperant algun parell d’ulls que els treguen el son. Repassant el llistat em canso de pensar en la feinada feta. La veueta furgadora torna a preguntar-se per a què. El que em descansa, però, es que no els he de tornar a escriure. Crec que els he fet perquè algun mecanisme tou interior m’ha anat ocultant que era impossible fer-los sense pagar alts peatges i cremar a la flama de la soledat radical tantes hores de vol. Cal afegir al mural de lamentacions una barruda empresa de títol digitals que ha escanejat biblioteques senceres sense demanar permís ni als editors ni als autors. En el negoci de la jugada ja devien comptar amb la indemnització per la demanda que els han posat les associacions d’escriptors i editors. Una xavalla, a tocant del volum de descàrregues que ja hauran ingressat. No hi havia prou pirates al món editorial, que s’hi han afegit els morruts digitals. Dos títols propis estan afectats per la jugada. La corporació CEDRO intervé en la demanda.
A migdia en tenim més notícies del que a la xarxa ha començat a circular al matí: la intervenció acarnissada dels Mossos d’Esquadra a Lleida i Barcelona per desallotjar els pacífics indignats acampats a les places. On no hi havia cap problema el conseller Felip Puig n’ha creat un. A la tarda, pel la xarxa circulen vídeos no emesos per les televisions amb imatges d’una brutalitat policial increïble. Rebem i passem missatges i convocatòries. Gent que no estava a l’all dels indignats s’ha solidaritzat obertament. Les imatges i informacions que tenim evoquen altres temps.
Enmig de la moguda cibernètica ( la xarxa és el conductor de les noves i velles mogudes), m’arriben unes vinyetes del Capitán Trueno censurades en el seu dia, on hi ha Ingrid, la sueca nòvia de l’heroi, al llit amb el seu amat. La troballa la passa l’escriptor i periodista Jordi Cervera. També, d’un grup de lletraferits italians, arriba un bell poema del Nobel sicilià Salvatore Quasimodo. Una mica de bona poesia entre tanta policia rabiosa.
Més capbussada en anar recosint un parell d’originals llargs. Nit casolana. Llegint i prenent alguna nota.

* * *

Que els fulls de balanços siguen únicament la guia per a la vida de tants que ens dominen, dóna prova de les tones d’ignoràncies que ens menen al desastre.

* * *

Desatenen les lliçons maquiavèliques, i, complaguts, acullen satisfets els regals dels seus enemics. Després, El Príncep els llança les urnes a la republicana testa i es deprimeixen.

* * *

Per saber el fons de moltes realitats actuals, comença a ser més fiable acudir als narradors policíacs que a tants papers periodístics. Hi ha bons periodistes als que no els deixen preguntar-li a la dona de fer feines, que només recullen la versió oficial de les rodes de premsa o dels comunicats dels gabinets de maquillatge i propaganda.

* * *

D’una mateixa idea se’n poden fer distints formats, del refinat al cretí. Però cada cop més el format refinat se l’estalvien sistemàticament.   


Dissabte, 28 de maig

Grisor lletosa al firmament de la primera hora. Anit sentia ploure amb certa força mentre llegia fins a la matinada. La pluja declina en passat, com diu un sonet de Borges?
Ha mort Leonora Carrington, la darrera surrealista del grup de París. Feia una pintura de lirismes amarats de mitologies pre-hispàniques i espectres cèltics. Fou la companya de Max Ernst ( que acabà en un camp nazi), vivia a Mèxic, defugint tot xou i postura d’aparador. A més dels quadres surrealistes, Carrington donava reculls de contes sempre interessants, com “La trompeta acústica”, que m’espera, en l’aposta intel·ligent de les relectures, en algun pany de lleixa de l’estudi. Hom sent més propera la Carrington que a la Frida. Se n’ha anat amb els vuitanta ben complits, sense permetre honors d’estucats oficials ni manipulacions barroeres.
Ressons del despropòsit de les càrregues policials contra els acampats a les places del país. Algú no ha deixat passar l’ocasió d’ensenyar un pelatge sinistre i una falta de cintura i talla política esparverant. Alguns mitjans, afins al govern convergent, minimitzen l’incident i oculten imatges brutals que han circulat per la xarxa les darreres hores. El col·legi de periodistes se n’ha queixat també. A més de les nècies ocultacions, algun reporter gràfic també va rebre cops de porra i maltractes. El moviment de la fartanera del lacaisme públic amb els grans capitals i les seues perversions socials, ha guanyat adeptes després de l’episodi vergonyant. És curiós com els indignats, de fet volen preservar drets socials que somniaven els utopistes del segle XXIX, que s’han assolit més o menys, però que ens els darrers anys han anat sent podats dràsticament per les fredors dels mercats. Potser la ràbia dirigent contra els pacífics crítics, ha suposat un punt d’inflexió d’una queixa que ens van mostrant amb parcialitat frivolitzadora, i que està ben organitzada i és activa: la imatge de peresosos “perroflauta” no és representativa d’unes iniciatives on hi ha juristes, pensament solvent, i no només gent jove, sinó tot d’exclosos del dur darwinisme dinerari de les nostres societats. Hi ha contrastades càrregues de profunditat, no només decorativisme bonhomista. La resposta policial ha subratllat més certes infàmies del sistema falsari que ens han deixat els qui ja només són un producte de les marques partitocràtiques.
Pels correus. Regals d’enllaçats. Una amiga penja “Pandémica y celeste”, un dels cimals de la poesia de Jaime Gil de Biedma. Un altre enllaç em passa fotos de la xerrada de dilluns passat a l’institut Querol de Vinaròs, acompanyades d’alguns mails d’alumnes que pareix que van trobar interessant l’exposició.  
La sortida al carrer. Cafè al barri. Tot d’homenots esmorzant, excitats per la final europea d’aquesta nit del Barça, on la glòria i l’eufòria, o la davallada, depenen de com caiga la moneda del resultat. Deuen tenir pocs mobles valuosos en la seua existència per fiar-ho tot a que el seu equip els faça feliços.
El periòdic. L’escultor Richard Serra diu que l’art no ha innovat des dels anys seixanta. Se’n podria discutir molt al respecte. En literatura sí que s’ha innovat molt i prou, diria. Compres en un supermercat gran. Una gentada. Amanida de cranc rus i begudes sense alcohols a la cinta de la caixa ràpida de l’engranatge. Apareix un resol a meitat de matí, finta el logotip de la porta corredora i s’ensenya. Dante ha comprat salsitxes. Salvatore Quasimodo una mica de salabror profunda. M’acompanyen fins a casa. Mirant textos i llegint el periòdic fins a migdia.    
Havent dinat, passejada per la xarxa, lectura i espera. A l’establiment habitual a mirar-me, a tocant de la colla habitual, la final de la Champions. Tret dels deu primers minuts de pressió del Manchester, el Barça ha dominat amb un joc excels tot el partit. Un ambientàs a l’establiment. Ens serveixen la tradicional copa de cava dels títols. Pels carrers les rodes de cotxes amb banderes i crits. A la plaça del Cóc, petards i regueralls de cava. Una gentada. La festa major que s’arma amb la brillant regularitat dels darrers anys. En tornar a casa llegint fins tard. La potència eufòrica de les darreres celebracions crec que tenen a vore amb tantes frustracions del país en els darrers anys.  


Diumenge, 29 de maig

Cel emplomat. El silenci de les ressaques col·lectives - tan agradable- al barri. A comprar musclos a un establiment posat a la planta baixa d’una casa antiga, on els membres de la família propietària hi fan la vida. La sentor d’aigua de mar al taulell de marbre. Una senyora grassoneta i feliç els remena per fer-ne el quilo mentre un ancià suca una magdalena en un tassó, a la saleta contigua, mentre en una pantalla apareixen les corredisses de la celebració a peu de gespa del Barça. Una barra de pa al forn. Finalment, el comerç del país ha entès els horaris convenients. Els periòdics a la plaça del Mercat. Lloes en tota la premsa al joc del Barça. Des d’aquella mítica taronja mecànica holandesa que els qui seguim el futbol, la més seriosa cosa de les coses poc importants, no vèiem un equipàs tan sublim i eficient. Que la bellesa sia eficient és la difícil quadratura del cercle. En tornar a casa, llegint els periòdics fins a l’hora de dinar. Sense energia per res més. Per la xarxa trobo una versió de la cançó “Onades”, de Llach, feta per Sílvio Rodríguez, i la comparteixo a les parets socials virtuals, que van farcides d’eufòries barcelonistes.

* * *       

Acaronar-te els peus llagats, com en escena bíblica, la morisca cabellera,
les ferides interiors... prémer l’acordió de l’arlequí i reinventar un carnaval
al laberint dels dubtes. Sentir la música commovedora del que els balanços no entendran mai: el fil diàfan dels bons pactes per ajornar dolors estèrils.
Completem el flux. Com bons fills de la mar.


Dilluns, 30  de maig

Núvols i clarianes, en roda d’intermitències. Llegint a primera hora. Profetes de l’utopisme, que sempre va unes passes per davant, atletes del pensament entre el diví callat i l’humà sorollós i sangonós, i altres herbes en infusió delicada. La vida de sempre. Serenes desesperacions al cafè Balzac. Gent que es posa pel mig de coses que ja tinc tancades, per confondre i beneficiar amiguets perjudicant a qui calga. Confessions tenebroses d’esperits que sobreviuen a drames brutals. Consignes de la plaça de Catalunya. Ara és l’hora d’adquirir compromisos i que la queixa pose negre sobre blanc. Correus de literats admirats: sàndals d’esperança enmig de la tempesta. Marquesats editorials que incompleixen els terminis pagans. Sessions feineres habituals. Bandejant la salmòdia rovellada que insisteix en que ja no val gens la pena esforçar-se i molt menys fer el triple salt mortal sense xarxa. Dic no a propostes que només són randa d’aparador. Intento apartar-me de les festes de maniquins. L’humor del dia, com el temps, en muntanya russa com en càmera lenta. Ressons del pou, dels llots del pou, i després bijuteria solar. Núvols i clarianes.


* * *

Més joves que nosaltres, les generacions desaprofitades que s’anuncien, si res no canvia amb pouada purgant i seriosa (improbable, em temo). I, nosaltres, una mica més grans, hem estat una generació entre parèntesi. Les mentides dels miratges s’han quedat despullades. I fan temor. No donem a l’abast a desactivar respostes d’acer amb fonaments retòrics de fireta.

* * *

Els prejudicis tenen distinta percepció acústica. Escolten el que escolten, ells ja porten la conclusió cuinada de casa.

* * *

Tenia memòria fotogràfica. Però de fa uns mesos que les instantànies li surten entelades. Al principi, no li donà importància. Ahir, per segona vegada, li digué el nom de la secretària de direcció a la dona. Ella arrufà el nas. Ell pensà en que potser s’ho hauria de fer mirar.


Dimarts, 31 de maig

Bonança sense extrems en la temperatura. Els peus desitgen trepitjar arena i rebre el flux tonificant de l’escumall mansuet. Però cal seguir amarrat a l’escriptori.
El tomba i gira habitual. Distanciant-me de pèrdues de temps i d’entabanades supèrflues. Poetes celebradors als correus. Ganes de trobar un branquilló d’alfàbrega o un brodat d’esperança.
Connectat, en les darreres hores, amb personalitats fortes, via xarxa: Jacobo Stuart Fitz i Josep Maria Fonalleras, entre altres. Lucideses i glamours. Bromes i sentències amargues. L’ull dels satèl·lits rep els nostres epistolaris líquids i breus. Fa segles que no veig Fonalleras. Simpatia per tal com trepitja, calmós i afinat, per l’ofici. També, en la safata, un esperit fràgil em fa saber que ja va agafant la clau de les acideses i sarcasmes que emeto.
El periòdic. L’afer del cogombres amb un bacteri criminal. No se’n sap la causa exacta, ni en quin punt del recorregut exportador es va enganxar, però el mercat europeu, acompanyat de les tintes de premsa carregades, ha enfonsat el sector en poques hores. Una política andalusa apareixia ahir menjant-se un cogombre a mos redó davant les càmeres. L’estil Fraga ha fet escola en la res pública. A un, el cogombre sempre li ha resultat indigest. I el periodisme al servei d’interessos empresarials també.
En la roda de carrer, trobada la mamà. Mudada amb senzillesa frescal. Té bon aspecte. Compres sense alcohol ni greixos. La caixera, amb rostre de siamesa, em somriu amb una difusa simpatia.
Sessions de mico gramàtic a casa. Faig plans per a l’any vinent. Entre altres motivacions, la d’espolsar-me barruts i noses, i intentar alliberar-me més d’inèrcies que fatiguen. Em demanen una opinió sobre el Dylan. Tothom fa el seu articlet sobre els setanta anys del bard excèntric de Minnesota. Cadascú, sobre les ocultacions de l’autor de “Blonde on blonde”, se’l inventa com li dóna la gana. Hi ha autèntic fanàtics que el segueixen en la seua gira inacabable.  Gent que ha vist en ell un profeta, un far, una llum que seguir. Ell n’ha fugit sempre de tot això, fins a maltractar els seus seguidors. Li daran el Nobel de literatura? Em pregunten de l’altra banda del telèfon. Per què no, si el va tenir Echegaray? Com a poeta és un “beat” declarat. Un premi del dinamiter per als “beats” faria patxoca. Espamòdiques mecanografies entre infraccions i insomnis ansiosos amb la medalleta posada...  
La Fundació Gala-Dalí de Figueres ens comunica que ha comprat “Enigmes en un paisatge”, del 1934, després de set anys de negociació amb un col·leccionista. La tela és de l’etapa plenament surrealista i el el pintor comença a autocitar-se (ho farà, en els anys següents, fins a l’avorriment o la completa banalització). El museu figuerenc va fent collita i reforçant la col·lecció aixoplugada a dins l’objecte surrealista més gran del món que és el teatre-museu. Després de moltes maniobres, on no faltaren les amenaces fiscals, el solitari de Por-Lligat feu l’estat hereu de l’obra, però a dia d’avui, algunes de les teles cabdals cal anar a Madrid a mirar-se-les, al reina Sofia, perquè ja sabem que alguns punts són més estat que altres. Rebo regularment notícies de dues fundacions empordaneses: la de Pla i la de Dalí ( que foren amics). Entre els enigmes espectrals del quadre hi ha Vermeer pintant i el mateix Dalí vestit de marineret i jugant amb un cèrcol i un os.
Astènies vespertines. Mar amb blau profund i llum commovedora. Les gavines, que aquests dies van molt boges. Anit, una, solitària, emetia uns crits esgarrats que glaçaven l’espinada. Potser era la reencarnació de Ginsberg de vacances mediterrànies? Volen en poblats estols desficiosos arran de terrats. Pel barri alguna veu ha comentat que fins gosen increpar algun gos. Potser senyalen alguna cosa intraduïble. O que els pòsits d’aliments s’han traslladat. Més val no capficar-se. Potser és la seua etapa de zel i en paus. En l’Apocalipsi bíblic les aus o es desplomen o es desorienten anunciant les flamarada final i els judicis implacables per a vius i morts. No, més val deixar-ho córrer.  
Sobrevolant curiositats per la xarxa. Contestant correus en els recessos feiners. Lluitant contra la voluptuositat del “dolce far niente” a que convida la claror dolça. En fer-se fosc, llegint i dibuixant mapetes casolans i tornant a amagar el cofre de les esperances i projectes en una altra duna.    


Dimecres, 1 de juny

Anit, cops fugaços de mestralada, més cants airats de gavines en la nit. aquest matí, sol sense màcula, bonança en la temperatura. La gramola proposa Paolo Conte. Bohèmia discreta en corbatí per carrers amb façanes descrostonades i llindars historiats. Tots podem ser una mica genovesos, sobretot amb el piano pràctic i la veu de paper de vidre de l’advocat joglar.
Agranant racons del laberint. Podant branques sobreres, accessoris barrocs. Saludant l’espectre de la llarga llengua blava que plora a la cantonada, entre la fleca i el despatx de telefonies. Lamentant el que li estan fent a la dida grega que alletà pensaments fonamentals. Sentint els planys de les hortalisses, expulsades de les llotges europees (mitjans neofalangistes clamen contra la mentida repetida i l’abolició de la presumpció d’innocència; no els agrada que els altres empren xarops que ells reparteixen tots els dies).
Abans d’esmorzar ja he donat tres nos rotunds a collonades vanitoses de gent que juga amb el pa i el temps del altres. Em conviden a una fira de la cirera, no entenc el motiu. Agraeixo el detall, però declino. Encara no estic reconciliat amb les cireres. De menut, una fartanera de cireres, oblidant no empassar-me els pinyols, em van apartar de les mengívoles arracades. Així d’arbitraris podem arribar a ser amb les prevencions capricioses. Vindria a ser com a l’exèrcit, quan arrestaven un arbre on s’havia penjat un recluta d’una branca (quan hi havia lleves obligatòries). La culpa és de l’arbre. O de les cireres que coven un pinyol sense demanar-nos parer. Tinc les cireres arrestades. M’ho hauria de fer mirar. La febrada que em donaren perdura en el calaix dels greuges. El que ens passa als cinc anys marca per sempre.
Contesto uns correus simpàtics. Feminitats que em conviden a copes i no podrà ser, perquè el gruix – i el greix- de l’ànima s’ha instal·lat al fetge, on els ara espoliats i acorralats grecs deien que s’hi refugiava. Em conviden a fer un dinar planià a l’Empordà i després anar a mirar-nos “Enigmes en un paisatge”, el nou quadre dalinià comprat pel teatre-museu. Agraeixo el detall, però també declino, aquest cap de setmana he de complir amb la fira del llibre de Móra d’Ebre. Capítol final de la llarga i cançonera promoció dels relats de “No és el que sembla”.  
La bonança tempta a vagarejar sense rumb pel dèdal de carrerons del barri mariner, ensumant els sofregits savis de l’hora de l’Àngelus, passant per carrer Sant Roc, on va néixer Sebastià Juan Arbó, assecant la sang del periòdic sota l’aixella, demanant els primers glaçons al cafè...Però torno a l’estudi, al rem, als encàrrecs editorials, a les tres-centes paraules de la columna, a aplanar la grenya insurrecta d’un sonet. Tot d’activitats que no alteren, en principi, l’eix del planeta.
Les notícies: Alemanya tancarà en pocs anys totes les seues centrals nuclears i accelera l’aposta per les renovables. Per ací encara lloen els castells atòmics. Hi ha més plaques solars en països nòrdics que a la nostra península. Dóna una pista de les agilitats que ens defineixen. Continua, augmentada, la fuga de cervells. L’afer dels cogombres és un nou pal seriós a l’economia depauperada. El bacteri e-coli va deixant rastre de cadàvers. Tot de teories de les conspiracions recorren el cable. En la secció cultural, els espavilats han trobat la clau de plastificar de futilitats entretenidores les propostes. Les editorials comencen a admetre encàrrecs de llibres a la carta. Vols aqueix títol en paper? Ells l’imprimeixen. Potser els autors, per no acabar d’haver de llençar tots els cogombres, ens haurem de reciclar també en botiguers. En les promocions ja fem de viatjants de betes i fils, ja no vindrà d’un pam.
Una ex-model animosa em passa un tema antic de McArtney ( les belleses ignoren que som lennonians) on el baixista demanava que Irlanda siga per als irlandesos. Una de les poques cançons de remullada política de l’autor de “Eleanor Rigby”. En va fer una altra més tard, contra els desmantellaments de la sanitat pública anglesa de la dama de ferro. Però el músic considera que fer cançons amb compromís se li donava millor al seu ex-soci i s’ha dedicat més al “mainstream”, per a rubor, de vegades, de molts “beatlelerians”.
El mateix programa lent al vespre. Arriba la notícia del Príncep d’Astúries de les lletres per a Leonard Cohen. Nit casolana. Llegint i prenent alguna nota.

* * *     

PAVANA OBERTA DEL CLOS IGNORAT

florida en el clos que l’ànsia ignora.
cavalls entre l’escumall de l’olla ombrejada.
ciutats de desitjos ressuscitats
pels carrerons de la molsa.
susannes i notaris en redós clandestí.
pòrtics ensorrats que el garbí redibuxa.
rovellats paraigües parlants citen samaniego
i l’eco els torna la versió llatina.
florida que bada mineralitats i vots de silenci.
clavellineres del sí i el no en el miratge de l’aigua.

* * *

Entre les opcions quasi úniques de o rosadencs o blaus, uns quants han començat a figurar-se que un any dels anys podrien guanyar els grocs o els verds - i sense cabdills paternals. El matís no ha passat desapercebut en els aparats defensius de les dues cares del mateix vinil. Han engegat el ventilador de la porqueria.

* * *


MATÍ DE VISITES

a Jordi Pijoan

es balanceja
amb mirada humitejada
el simi
al gronxador
de la gàbia envidrada.
potser pensa una nova eina           
per al millor gaudi del berenar,
o litúrgies de festeig
o marcadors del territori
o banderes per als merlets
dels seus costums assentats.
es gronxa, entotsolat,
en l’escalf del matí de visites.
potser en treu conclusions
afinades i severes
dels de l’altra gàbia.