3x4.info

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Dijous, 16 de febrer.

Tebior consolidada. Els pardals anuncien bonances. Cal confiar-hi amb la promesa de les innocències. Llegint Pla i altres pàgines a primera hora. Provant de cauteritzar l’ensorrada encaboriada. Han plogut diverses pèssimes notícies en les darreres hores. El que fa uns dies era esperança ho ha eclipsat la temor davant els murs impassibles, sense escletxa, que planta el panorama escanyat del sector cultural. Unes bufetades com per quedar-se al llit, amb el cap sota l’ala del llençol, i abaixar definitivament els braços. El que no pot ser no potser, i a més és impossible, com deia un torero d’enginys saberuts ( també s’han donat matadors il·lustrats!).

Ambtot, alguna inèrcia tossuda decideix continuar amb els tràfecs habituals. La roda de carrer de sempre. Superats uns problemes tècnics per enviar la part d’aquesta llibreta, com cada dijous. Les màquines pareix que també es deprimeixen. A l’estudi: mirats textos i repensant les seues organitzacions. Anem embarcats en un creuer on el capità ha abandonat el passatge a la seua sort, enmig de la deriva alta, amb el casc foradat. Tenim un ofici i continuem. Som com els músics del Titànic. Brodem les filatures del vals fins que les sardines ens saluden en la nova condició d’esculls tous ( a l’arquet del violí podrà niuar un cavallet de mar).

Planejada per la xarxa. Mikis Theodorakis ha fet un article sobre la situació al seu país. Res paregut a les posturetes i els xous “almodovarians” de certa intel·lectualitat més propera: lucidesa d’anàlisi, assenyalament dels culpables camuflats, rebel·lia assaonada. Els autèntics valors de convivències democràtiques van quedant ocults rere les comèdies i simulacres dels titelles majors de la vella Europa. És molt gros el que ens va passant. Tones de maquillatges, fins periodístics, proven de despistar el personal de la visió dels brocs de l’hemorràgia; però, a la vora de la desesperació, no hi ha cosmètica mentidera que aguante les flames.

A pesar de la veueta que diu “no hi ha res a fer”, seguim el full de ruta quotidià, guitarres, papers, cafès d’urgència, sarcasmes i cançons com a vàlvules de descompressió. Dijous gras en dies de vaques magres. I, per vulnerar qualsevol congruència plena, a l’hora del capvesprol l’amistat em regala un aperitiu conversat.

A la nit, havent sopat, llegint fins al son. La televisió és un moble absurd, em recordava una amistat. I, darrerament, un moble absurd...massa angoixós o senzillament insultant de les poques intel·ligències que ens queden dempeus.





Divendres, 17 de febrer.

Lluminositat tèbia. El consol després de les refredades. Es fonen els caramells. Remuntant el vol, ni que siga amb aleteig més o menys gallinaci, després de les darreres males notícies. Els tentacles de la recessió giren el pom de la porta i et claven unes bufetades. Quan marxen, proves de recollir les trossos de l’esperança i tornar-hi al bastidor a seguir amb el brodat inacabable.

Rebuda una postal de la poeta Zoraida Burgos, amb un dibuix a tinta de la catedral de Santiago. Però no proposa la pelegrinació, sinó alguna cosa- que no acabo d’entendre- relacionada amb l’escola d’Art de Tortosa i una revista que fan. Dedueixo que deu demanar-me alguna mena de col·laboració, però no entenc què hi pinta ella amb tot això. Amb cal·ligrafia de caràcter, un xic com de metge, em diu que ja m’ho va comentar, però no ho recordo en absolut. Tant és. Tota ocasió és bona per trobar-se amb Zoraida, que té una cultura enciclopèdica i és una poeta i prosista formidable, un altre dels secrets ben guardats de la nostra literatura ( traduït: una altra injusta marginació per compte de les canongies capitalines).

La roda de carrer d’habitud. A l’estanc. La persistència de xicotes que ofereixen diverses marques de tabac, plantades davant d’un prestatge de cartó amb uns paquets arrenglerats i l’oferta en lletres grosses. Cafè amb l’amic S. Repassen el mapa de pànics sociopolítics. Amb ganes de fer coses, tots els indicadors conviden a quedar-se quiets, perquè totes portes possibles estan tancades i barrades. Els canvis de paradigmes sense retorn són evidents, però hi ha qui encara pensa que som en el cingle d’un compàs que un dia o altre retornarà a les planes de fa uns anys.

En tornar a l’estudi. Vagarejant pels topants amics de la xarxa. Dolors Miquel ens regala un poema amb mesures clàssiques, de tall amorós. Andreu Carranza ens en fa cinc cèntims del darrer somni que ha tingut. Aprofito per recomanar-li l’inventari de somnis de Cirlot (“88 sueños”). Xavier Antic comparteix unes fotos en blanc i negre, excel·lents, de les que empra per a  les seues classes d’estètica. Un professor que viu el que explica –vocacional-  és impagable. Tots recordem els bons professors que hem tingut. Tant si explicaven Bécquer com si s’esplaiaven en l’egiptologia, el seu entusiasme era encomanadís. Un ensenyant ha de ser un seductor. Les dotzenes de grisalles que acudeixen a les aules només a complir l’expedient, ajuden poc a refer certes qualitats perdudes. I, ensenyes el que ensenyes, el bon ús de la paraula és fonamental. La passa dels “power-points” fot més mal que una gelada negra.



* * *              



L’animaló només conjectura que potser deus ser una divinitat pietosa quan li afegeixes un grapat extra del pinso amb sabor de peix que el torna boig.



* * *



Primeres pistes sobre la nova “educació ciutadana” que volen: molta policia en contra si traus els peus del test del discurs de conformitat única.





Dissabte, 18 de febrer.

El més gran dels poca-soltes, Sa Majestat carnestoltes, reserva energies per a l’esclatada de disbauxes i temors i projeccions sublimades.

Gitat tard, anit. Vista una pel·lícula de Scorsese, amb infiltrats a bandes criminals i a l’inrevés, policies comprats pels fora de les lleis. No és de les millors seues, diria. També llegint, en picada eclèctica, pels llibres apilats a tocant del butacot. Anant tard al llit quan ja es tard per a quasi tot.

Contestats correus lleugers. Ha mort el guitarrista de Radio Futura. La gent, als enllaços de la notícia, deixa aquella frase que és la pura llicència generosa: “se’n van els millors”. El cas es que se’n van els millors, els pitjors i els poblats estadis intermedis, segon l’aclaparadora estadística humana. En aquella moguda, animada fins institucionalment, del pop i rock dels vuitanta, amb epicentre al Madrid de Tierno Galván ( “al loro, y a colocarse”, deia el vell professor des del balcó festívol de l’alcaldia de la Villa), tret d’unes primeres passes de pop superflu, els Futura, amb el llegit Auserón al capdavant, van deixar peces d’interès.

Sol empastifat. Tels de boirina blanquinosa, a les primeres hores. El terrós estirat, apaïsada sesta de faune, de la badia dels Alfacs tanca l’escenografia de la finestra. La curta roda de carrers habitual. Processó que solquem de memòria, com els matxos quan portaven les hortalisses a vendre al mercat de Morella. Per cert, ha arribat a la safata un missatge optimista de Ximo Puig, alcalde de l’encastellada vila, dient que l’aposta de comerç amb substància local té futur. Anima saber que alguna cosa té futur, en aquests dies sense futur desvetllat. Suposo que l’optimisme de l’amic Puig va lligat a les seues obligacions polítiques. Però, en aquestes hores desconcertants, pocs agents regidors de la cosa pública emeten notes blanques.

Resoltes les menudalles de costum. Retorn a la quietud del cau que fa olor de paper i tabac ( escriure i fumar, dos vicis castigadíssims pels nous sacerdocis de suposat – farisaic- higienisme.) Acabo un article curt, d’intenció poètica. Sobrevolo diverses carpetes amb materials. Passo la podadora per encenalls sobrers de projectes passats, ja tintats i enquadernats. Alleugero la càrrega de la màquina.

Sento cantar el discret ocellam de les baranes. Arriben provatures d’altaveus del llunyedar, per la rua carnavalesca local. Les veus rogalloses de les terrasses. Els motors en flux llis –amb algun exabrupte de tub d’escapament rabiüt. Tot continua el seu modest rejoc dissabter, mentre proves d’arreglar uns versos i unes proses en la soledat lluminosa del matí alentit.





* * *



La indiferència, el desconcert poruc, ja els són rentables. Augmenten la inversió en propaganda intimidant.      



* * *



Un cervell privilegiat, dels que ens governen, ha deixat dit que dir “cristiano” no té la menor connotació religiosa. És evident, la connotació deu ser futbolística. No deu ser que ens vulguen prendre el pèl sistemàticament, deu ser que ja no en saben més.





Diumenge, 19 de febrer.

Claror oberta. Molt bon dia. Només alguna llepada de vent anima la sensació de fred, però sense insistències. Des de primera hora, una allau de felicitacions a la pàgina social. Gent de molts llocs, intencions, manies, conviccions. Gent que admiro i pareix que potser m’aprecia. No dono l’abast a contestar tots els bons desitjos.

Cotxe de línia cap a Amposta, per trobar-nos amb M. i T. Carregats de dolços i altres delicadeses, l’enfilem cap a Bítem, al refugi camperol, entre tarongers, de la pintora R. En passar per Tortosa, veiem la manifestació contra les retallades en els sectors públics. Molta gent. Cada vegada acudiran més ànimes a aquestes  convocatòries, a mida que les dentellades perverses es vagen descarant més i més. La indignació creixent és transversal i intergeneracional, és innegable. Encara falta una mica per adonar-nos-en de que ja no tenim res més a perdre. Però, si tot avança com fins ara, l’obvietat serà ben explícita.

Dinar amb una colleta d’amics ( majoria absoluta de dones.) Llarguíssima sobretaula, variada i caòtica conversa. Ha vingut també la parella d’anglesos amics de l’A. M’han fet un pastís personalitzat, amb el retrat d’una solapa de llibre reproduït en una base de pa d’àngel. El pastís és de xocolata i la sorpresa ha estat gran. Prenc uns whisquets, havent menjat les racions preparades amorosament per l’A. i còmplices. M’han gastat també unes bromes simpàtiques a costa d’algunes manies i tics que es fan notar als papers i converses. Tot molt agradable.

També, hi hagut les telefonades d’amics i familiars. S’han anat afegint nouvinguts a la taula. A darrera hora, telefonada de l’escriptora Zoraida Burgos, que em dóna els detalls del text que voldrien per a la revista de l’Escola d’Arts tortosina, on fan una secció de creació, que és il·lustrada per algun dels alumnes o col·laboradors del centre. Z., que m’ha tornat a dir, dolçament i tímida, que li agraden les meues coses, n’ha estat la principal instigadora de la col·laboració, i s’excusa per la magra retribució de l’encàrrec. Li dic, molt sincerament, que tenir la seua amistat ja és prou recompensa. A tocant de Gerard Vergés i Manel Pérez Bonfill, són els referents sòlids d’una generació d’escriptors ebrencs que van haver-se-les de tenir amb un context molt bèstia. Tots tres, en un grau o altre, segueixen sent, a pesar de la seua qualitat, uns marginals en els inventaris i celebracions del país, que administra el mateix tractaments a dotzenes de pesos pesants que habiten a comarques. Tots tres han pagat el sobrepreu habitual per fer la seua, amb preciosa independència, sense fer la gara-gara ni a mandarinatges ni a aparadors.

En fer-se de nit em miro, de la terrassa de casa A., la quallada d’estels, més intensos sense les contaminacions lumíniques. Mentre em miro el misteri del cel, la campaneta amb varetes afinades i un pèndol que és una mitja lluna de llautó pintat, penjada del parral, emet el titil·leig d’unes seqüències de notes meloses, ingràvides, sedants. En un moment donat, el campanar de Bítem, que toca les hores, s’afegeix com a contrapunt greu al cascavelleig gràcil del penjoll, que fa sonar el ventet nocturn per moments, sí, com si seguís una regular partitura bàsica.

Desfem el camí a quarts de dotze. Durant el trajecte escoltem a la ràdio que el Barça ha guanyat al València amb quatre gols del mag Messi, i entonem cançons populars (el vi i la música alegren el cor dels homes), sobretot el vessant d’alguns temes italians que sonaven a la ràdio de fa dècades i a les revetlles de les festes majors. En ser al butacot de llegir, poemes de Perucho fins al son, que no tarda gens en quallar-se. Dia agradós. Estem vius. Això devem haver celebrat, suposo. L’amistat és un ansa important. Vaig treballant-me apaivagar la timidesa que no em permet ser més expressiu en els gests corporals que la gent agraeix i que a mi em costen penes i treballs. 

Per primera vegada ha faltat la felicitació del pare. Però recordo clarament el seu to de veu càlid. De fet, en el joc de la figuració, no ha faltat la seua felicitació. Diria que ha estat la primera d’arribar.





Dilluns, 20 de febrer.        

Dormit com un soc. Gestions de ben matí. Llisquen bé. L’atzar ha decidit no intervenir amb adversitats. No hi ha antídot per als passos canviats dels atzars. Visita a la mamà, que ahir no em va vore. Molt afectuosa. Potser emocionada. Em fa un cafè. Espantada amb el panorama general. I qui no? ¿Quina hecatombe poden estar amanint en alguns gabinets per desfer-se dels excedents? Sabem que pot estar passant perfectament. A grans mals, grans cortines de fum. De fum i, si molt convé, de sang.

En tornar a casa, vaig acabant d’agrair les felicitacions a la paret social, una allau: més d’un centenar. Increïble afer. Hi ha qui ha enviat cançons, hi ha qui enganxa algun poema propi o aliè. Un festival bigarrat i vitalista, vingut de molts punts, fins de Lisboa i París, on encara hi ha esperits que exerceixen la curiositat plena.

Quan acabo d’agrair, passo pàgina. Quaranta-sis i un dia. I ara què? Doncs ara, a provar de continuar. No era conscient del tot de que cada vegada em llegeix –en paper o en digital- més gent. I que hi ha a qui el que proposem l’acompanya una mica. Autors i artistes que admiro de fa anys em fan comentaris generosos. Costa de creure. Hem tingut, potser, una miqueta de sorteta, els darrers anys, en difusions, favorables ressons crítics i periodístics, complicitats... una sorteta treballada, és clar; sense posar-s’hi res no cau del cel. Remato l’agraïda per les felicitacions penjant a la paret social el poema “Aniversari”, de “Uomo qualque”, editat a València fa any i mig. Uns versos d’autoflagel·lació sense compliments. Que el masoquisme, si més no, ens done alguns versos apanyadets. Bona part dels masoquismes metafísics els hem heretat dels inoculats sentiments de culpabilitat d’un catolicisme manipulat com a eina de control sobre el lliure arbitri.

Pels ressons rebuts, fa l’efecte que més ulls dels que creia llegeixen aquesta llibreta. Més val no fer massa cas del reguitzell de responsabilitats que això podria suposar, si ho sospesem a fons. Però, l’entrada és lliure i la sortida encara més. Seria un error immens, que ja no cometem, intentar convèncer, que és exercici estèril, com pronosticava Walter Benjamin. També demostraria no haver après res en l’ofici mirar de complaure a molts. Anem fent. Una línia rere una altra. I tal dia farà un any.

Les notícies: tornen a inflar els espantalls de les receptes goludes i cegues que ens han portat on som. Ni el valor afegit d’aprendre a corregir no ha deixat l’abismada. Potser el món rebentarà de pur idiotisme repetit?

Migdiada curta, sense paràsits onírics dels que esgarrapen. La gota de colònia italiana a la jugular, per dissimular l’aclaparadora podridura que ens envolta. Pentinat i enviat un article on l’esperen. Un escorç líric, per trencar el cercle de queixes i negativitats que poblen les publicacions. Potser l’intent d’observació de la bellesa quotidiana siga una plausible esmena a la totalitat totalitària de les estenalles multiplicades. Altres anades i tornades d’un paquets de proses a altres.



* * *        



El coratge creatiu i sostingut d’anar fugint del que inevitablement passa factura en el món ras i aspre. Tota aventura amb internaments vaporosos és un furt o una esmena a l’humiliant primarisme de dolor.



* * *



El respecte fingit. Una comedieta amb un mig somriure esbossat, que és la malfiança foteta de qui no tracta mai amb aqueixos artefactes inútils que són els llibres.

El convenciment de que, qui trafega en oficis tradicionalment sospitosos per a les “normalitats” no processa realitat, que viu penjat als núvols, que no s’assabenta de res, que no sap com són fetes les coses, ni molt menys l’arbre que cal espolsar per fer bons negocis.

Tota la colla de tòpics rancis disparats un darrere l’altre. El certificat de fracàs en ser tan poc conegut, en no sortir regularment a les televisions.

Feia temps que no em trobava un exemplar tan químicament pur d’analfabet funcional donant consells correctors de com s’ha d’estar a la vida. I com s’ha d’estar? Fent la viu-viu, per descomptat. Conduint-se amb l’acceptació de la podridura com a regla infal·lible. Corrompent-ho tot,  corromputs fins al moll de l’os. Menyspreant tot el que s’ignora, i fent-ne orgullosa eina del menyspreu.    



* * *



Sense un bon grau d’heterodoxia, la imaginació perd moltes talles que convé que siguem amples.                



* * *



L’arrel conceptual d’original és “retorn a l’orígen”. Als qui pretenen l’originalitat permanent se’ls oblida massa la definició, tan compartible per tots.       



* * *



En aquest país, dos sectarismes s’esbatussen, i sempre  cau la matisació liberal. Ha estat prima com orella de gat, o silenciada, la tradició d’atendre els matisos.



* * *



Remenant en la seua bossa, entre l’estoig de maquillatge i l’agenda, aparegué l’home de la seua vida, que, perillosament afalagat, li regalà una bossa millor.



* * *



Educar la trampa constant i la fascinació per les procacitats? Molt complicat. I més amb els pregons ràpids, fàcils i gratuïts dels nous canals. Pares amb fills adolescents: als conscients se’ls hi nota a la cara la travessia del desert i les poques eines que els han deixat les pedagogies de masses.



* * *



Convidats una i altra vegada a triar el mal menor, perdíem de vista qualsevol desig de legítima obertura. De pur cansament, anem encertant la clau que obre el pany. Hi ha símptomes evidents. “Ells” ho han notat, i envien a la policia a preguntar, la porra brandada, a una estudiant menor com és que no vol tenir un cos de puta.





Dimarts, 21 de febrer.

Temperatura agradosa. Les maniobres casolanes habituals de primera hora. Ganes d’escriure. Ganes d’anar fent. Provant de no cedir al desmai complet. Tenir ganes d’alguna cosa que no generarà cap guany immediat ni acosta a cap objectiu marcat, deu ser algun penúltim residu de pureses...

A la xarxa, allau de testimonis i imatges de la brutalitat de les càrregues policials contra els estudiants valencians que es manifesten contra els descarats desnivells en l’ensenyament. Anem veient episodis repugnants. Els discurs únic no vol alternatives deixatades. Un responsable (?) polític dels cossos policials desaforats, ha qualificat els manifestants com a “enemics”, perquè pensen que la policia és “seua”, i qui discrepa un enemic a atonyinar. Repetidament, anem retrobant la veritable naturalesa autoritarista de tants gestors amb irregular categoria democràtica i humana. Algunes velles decantacions de la celtibèrica tornen  a ensenyar l’ullal. I, en un context de frustració i empobriments, les herbes negres troben l’adob acollidor. El mal humor, la crispació, comencen a notar-se fins en els detalls més banals.

Feines habituals. Pendent de les notícies sobre les manifestacions valencianes, i totes les que arreu, en solidaritat, s’han convocat. La incapacitat per mesurar proporcions de l’autoritarisme, les mentides oficials per tapar o justificar les enfurismades brutalitats gratuïtes han incendiat a molts que ja estem per moltes solfes de subterfugis barats. Una de les consignes d’aquest vespre a València: “no som l’enemic, som el poble”.         

A més dels vells fantasmes palplantats als carrers protestants, segueixen caient pèssimes notícies que ens afecten directament, que palesen el coll de botella on som clavats. Cauen pilars que pareixien robusts. Ens palpem les butxaques de l’ànima, buscant dipòsits d’estoïcisme. Do fuir?        



* * *



La cita era clara. Es presentà amb una maternal, protectora truita de patata i, alhora, amb un modelet un mica juvenil, en el negre que aprima, que rebaixava uns anys la quallada maduresa astuta.

A vegades, les dissimulacions de les antagonies obren un jardinet airejat en un parèntesi engrescador i únic. Voler insistir en el lapsus lluminós és errada garantida.

El joc dels frecs fou tirant a convencional, la llenceria Dior, el perfum dolç i mític, la truita d’una serena plenitud rossa.      



* * *



Ni als déus ni a les seues policies els agraden les construccions dels esperits lliures. Tenen tirada a esclafar-les.





* * *



La facilitat inconscient amb la qual emprem decidits els temps verbals futurs en qualsevol conversa. Creure’s eterns deu ser una droga de les més fortes que segrega el cervell.



* * *



“A l’evidència de fer les coses només com les sabem fer, li diem estil propi”. L’aforisme el participa el poeta Carlos Marzal des del seu blog. I sí, les evidències solen ser obstinades. ¿Però, qui és que no té diversos registres, segons el frec de les circumstàncies, “mon ami”?





Dimecres, 22 de febrer.

Claror neta. Amb l’aire encara vidrat, que rasca més en fer-se fosc. Ha faltat l’oncle J., de la colla que mirem els partits de futbol. En desconec els detalls de la mort sobtada. Era una bona persona. Compartíem les intempèries fumadores dels intermedis, al llindar de l’establiment, intercanviàvem impressions sobre el partit o comentaris sobre els humors meteorològics. M’he assabentat massa tard del funeral, i em sap greu no haver acudit a dir-li adéu. Ens escarrassem en les setanta lluites per tirar endavant, i un filet d’aire ens acaba estampant el no retorn, a traïció, en qualsevol hora que no sospitem ni de lluny que és la marcada.

Viatge cap a la botella de Vichy Catalán, passant per algun pany assolellat, entre vegetacions domesticades, per mirar de resituar-nos en el camí que ens pertoca, després de totes les pèssimes notícies que plouen sense misericòrdia. El cafè que encén l’esòfag i els mecanismes. La pàgina de prosa ben entallada d’Azorín, abans d’acudir a la cambra de bany per rentar-se i perfumar-se a consciència, com si la toaleta pogués apartar els fats i guanyar uns marges. Finalment agafo pel coll fred l’envàs. Després torno a l’estudi de caos ordenat. Segueixen sabent-se coses de les càrregues policials contra els estudiants a València. El cap policial amb vincles amb la dreta feixista ha dimitit davant l’allau de protestes ciutadanes i de col·legis de juristes. Els franquisme, pels dies trasicionals, no només es va amnistiar, sinó que es va quedar arrapat a les estructures fonamentals de l’estat. De tard en tard, en surten proves evidents del fet.

Feina sobre proses i un parell de poemes que cal podar una mica, intuint fins on ha de quedar suficientment desgrenyat per no matar-los els impulsos inicials que els van fer necessaris. Europa renuncia al seu gran patrimoni cultural i imita models imposats per la maquinària americana, aquests nostre país va desapareixent entre despropòsits amics i les poderoses males intencions permanents dels qui ens volen acabar d’enterrar, i uns quants encara somniem proses i versos com si pogueren tenir algun receptacle desvetllat. Potser ens falta un bull. Si només ha de ser un moneda única –atacada una i altra vegada-, el paper que el futur ens reserva serà pitjor que galdós. Encara hi ha molts gestors nostres que no han vist que una maquinària cultural potent i la investigació i el desenvolupament conreats com cal, generen molts guanys i perdurables solideses.         

Havent dinat, amb la mitja espessor apàtica bressolada per un solet alegre, aliè a les convulsions humanes, vaig al centre d’assistència mèdica. Els facultatius i el personal sanitari divers estan ben indignats amb les retallades. A les parets del centre han penjat fotocòpies d’humorisme amarg. Unes més inspirades que altres: “Lúnic sector beneficiat per les retallades és el funerari”, en diu una. Assegut la sala d’espera compartida amb altres consultes i amb pediatria. Un estol de mares amb fills i filles esperen. Abans de l’hora assignada, el metge em crida. Enllestim ràpid. Renova la recepta del medicament per a les emparrades del fetge, que té nom com de dinosaure apòcrif, “Gemfibrozilo”, que segons l’amiga metgessa M., és exactament el nom del genèric. També em fa fer una nova analítica, en previsió de calendari, perquè els retards en tenir torn han augmentat per les escapçades administratives. Probablement, aquesta ha estat de les darreres visites en que no he de pagar l’euro afegit de la nova taxa que s’anuncia l’horitzó. Una xicota del taulell corresponent em dóna torn per al 23 d’abril, Sant Jordi. Li demano si me’l pot canviar, perquè molt probablement el 23 d’abril tindrem algun sarau llibresc o altre. La cosa queda per al juny. Amb un pot de plàstic i un curt tub d’assaig envasats torno a casa. Continuo amb la continuïtat.  



* * *



A les paraules grans, als grans conceptes, se’l hi van veient les pitjors tramoies: un sistema nerviós alterat.



* * *



“Què en seria de tu sense la meua fiabilitat productora”, li digué l’anècdota a la categoria. “Què t’empatolles, si jo no existeixo”, replicà la senyora.