3x4.info

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Dijous, 1 de desembre.

Passejant entre una pinassa on els solitaris van a fer pixar el gos, pensava, fent una pipada de tabac, en possibles noves respostes per a reptes variats, i n’ha aparegut una, i l’he acaronada lentament, i el geni oriental de la pensada m’ha recomanat que en lliurés a un sol desig amb tota la intensitat. Li he fet cas, i he acabat embriac enmig d’un esclat de polisèmies, antic com Jerusalem, nou com el sospir de demà passat d’una verge.

Vida de literat. Es pot confondre amb la d’un gris oficinista. Res filmable. Cap peripècia com a nus de trama electritzat. Potser alguna porta incògnita entre el somni i les ganes de resistir ( instint de supervivència, que en deia el torero filosòfic Curro Romero?) Vida de manobre verbal ( a dues passes del menjador social d’una oenagè?) Es desplomen les torres entre fumeres negres i flames altes, i ell pensant en Elliot o William Carlos Williams. Fa uns dies algú insinuava que era una espècie d’indiferent. He publicat vint-i-cinc títols ( més tot l’inèdit i els articles i setanta papers més), sent un indiferent? Si fos cert, la cosa tindria mèrit. Potser volia dir-me cínic i no s’ha atrevit.



* * *



“Hay una diferencia cada vez mayor entre los productos modernos de consumo cultural y lo que cabría llamar “escritura”. ¿Obra de arte? ¿Creación? En el producto de consumo cultural – a veces bien acabado- no reconozco nada  que pueda interesarme. La literatura –no ya la poesía- se hace enormemente minoritaria. Arte radicalmente pobre.” José Ángel Valente. “Diario anónimo”, entrada del 9de gener de 1991.

I el procés no ha fet més que aguditzar-se. L’autor de “Mandorla” s’ha estalviat la redoblada de tristor quan visitem les llibreries cercant una cuca de llum entre l’embalum acolorit. Mantenir aquestes opinions, a més, et regala menyspreus fins d’agents del propi ecosistema cultural i editorial, que pensen que estàs més passat que la mòmia de Lenin i no saps de què van les rialles i les comptabilitats.  





Divendres, 2 de desembre.

Dormit a intermitències. Cabòries i imatges de sucre veloç s’alternaven en la vigília involuntària. Cafè i primers cigarrets. Contestats correus. Algun deliciós. El personatge que circula pel món – aqueix espantall a vegades emprenyador, fet de malentesos i idees alienes-, o desperta odis cervals o amors encesos. Jo també l’odio sovint. I, de vegades, si no molesta massa, l’acompanyo amb un somriure còmplice i li dic comediant.

En el paisatge humà han aparegut esperits vívids, intel·ligents, llibertaris, fascinants. No es pot demanar més. No cal demanar res, però cal agrair al déu menor amable l’acostament d’ànimes que encomanen visions distintes i brous de vitalitats.

Cafè amb l’amic S. Verí per l’ullal davant el panorama que es va quedant. Compro peres verdes, com les que pinta John Berger, a la fruiteria del barri. Ullada a la xarxa en tornar a l’estudi. Contestats missatges de col·legues que tampoc cobren ni bé ni a temps les feines que fan. I retornen prou, darrerament, els encàrrecs des de mitjans periodístics amb l’afegitó increïble de que els has de fer de franc o rebaixant molt la tarifa. El pitjor és que hi ha companys que s’hi presten a la cosa. Deuen cobrar en vanitat? Els deuen convidar a berenar a la redacció?

Feina sobre el projecte llarg en prosa. Tinc prou avançat el llibre narratiu que he de lliurar a l’agost de l’any vinent, i puc entretenir-me amb altres vessants. Penjo una cançó de Sílvio a la paret social, pensant en un somriure que em regala esperança sense esperar res a canvi. Ha aparegut recentment, però fa l’efecte de que ja hem caminat junts en altres vides. Sense respectar torns, il·luminacions magnífiques i pèssimes notícies es superposen i alimenten la muntanya russa del present. Sort que tinc una brúixola boja que assenyala cap al sud.           

Vist a la nit un documental magnífic, al Canal 33, on prostitutes belgues – de les que s’exposen en paradors- expliquen les seues experiències. Una peça d’una directora francesa ( no en retinc el nom). Una de les dones, madura, s’explica amb fondàries filosòfiques de pes, i... cita amb criteri Lacan i altres fars del pensament europeu! Els testimonis de quatre professionals del sexe de lloguer retraten la societat – i la condició humana tota- a través dels clients.

La peça era construïda amb una delicadesa de plànols indirectes i un respecte sensacionals.





* * *



“Hi ha un art pel qual l’artista és pagat, que permet a l’ artista guanyar moltíssim i prompte, i un art pel qual l’artista ha de pagar amb la soledat, la salut, l’exili, la falta de reconeixement de l’obra i l’absència de gratificacions immediates”. Rita Lebrose, esposa de Witold Gombrowicz.

Certa és la pensada de la vídua del narrador i dietarista polonès. Però, les dissorts del segon artista tampoc garanteixen que siga ni més autèntic ni més afinat, i tampoc que tot el del primer cas siga un patata. L’esperit es vessa on li plau. De vegades li toca la rifa a un milionari. Què hi farem!





* * *



La prima ombra

de l’atzavara

assenyala les cinc

en l’arena del no-res.



Aqueixes són

les maregasses redundants,

aqueix el destí de les petges.





Dissabte, 3 de desembre.

Clarors dèbils i nuvolades d’escumalls amb voluta blavenca. La pau de la primera hora. Amb el diari de Valente de bon matí. Va assistir a l’enterrament d’Edmond Jabès, eren amics, detall que desconeixia. L’afinitat dels silencis com a subjecte, moll i desenllaç dels poemes era evident, però no sabia que s’havien tractat de prop. També era amic de la família de Paul Celan. En el diari dóna uns petits poemes en prosa meravellosos. Vaig acabant els quaderns del poeta i alenteixo el pas lector, perquè em quedo amb ganes de més lliçons. Lògicament, els materials de Valente admeten moltes revisites. Només seguint la bibliografia que ens dóna ( de la que sortosament conec prou cosa) la lectura en realitat pot arribar a ser quasi infinita.

Ullada als correus. Felicito per l’aniversari a un jove poeta valencià. Penjo músiques a la paret social. Deu anys sense George Harrison, recorden unes xicotes que en són fans. S’acomiadà del món amb les paraules de Jesucrist: “estimeu-vos els uns als altres”. Una mica en segons plans sempre, massa premsat per les brillantors de Lennon i McArtney, en els seus treballs en solitari hi ha cançons sensacionals. El seu discurs místic tenia per mi una entranyable sentor d’encens i marihuana, i en molts topalls em resultava indigest. La seua música forma part de la nostra educació sentimental. No es pot negar. Ni cal.

Roda de carrer. Trobat P.P., que fa narrativa de tall històric. Intercanviem quatre queixes del món editorial que ens ha tocat. Caic en la temptació del periòdic de paper. Afegeixen una revista de moda per uns cèntims més. Pàgines dedicades a l’antipoeta Nicanor Parra, pel Cervantes que li han dat aquesta setmana. Potser Cervantes, que no hagués guanyat mai un premi com el que ara porta el seu nom (li hagués pres en Lope), potser estaria content amb el focus sobre el poeta xilè. I també ens imaginem el gest de menyspreu i fàstic d’un seu paisà, aquell peixot egòlatra, Naftalí de nom de pila, que ja fustigava el gran Huidobro en vida. Valente qualifica Neruda de “poeta adiposo”, en el seu diari.

Hores de calma a l’estudi. Mirant materials. Trobada una anècdota amb Cela de protagonista, i, per una vegada, amb més raó que un sant. D’una revista li demanaren una col·laboració gratuïta, i el catxalot, tot defensant el professionalisme els envià un foli en blanc i els escrigué “un torero puede torear en festivales, una prostituta puede joder de capricho, pero nunca rebajar los precios”. Justa la fusta! A tall de la celiana raó, hauria de començar a fer un parell d’articles, però no en tinc cap gana. El meu caprici de puta grafòmana és fer patir els encarregadors arribant una mica tard al termini. Quan s’acosten les dates nadalenques, l’articulisme es posa més pesat que de costum suggerint alguna al·lusió festívola. Quin bons desitjos podem emetre, amb la que va caient? Per cert, a l’Aldea, la cooperativa agrícola ha patit un “corralito”, bloquejant tots els estalvis dels associats. Un drama. Les cooperatives són essencials per entendre les nostres societats en molts aspectes. Es fonamenten en la confiança. Però la confiança se l’ha menjada el gat, en aquests compassos de selvàtiques lleis.





* * *



No es marceix l’inassolible, fa moure la porta giratòria quan tens els peu descalç trepitjant la terra calenta d’una fita que has comprès.





* * *



¿Estem cada cop més a prop de que es deixe morir algú a la porta d’un hospital per no tenir assegurança o els cèntims de les proves o intervencions? Pel subtext dels predicaments fa l’efecte que anem encarats a això. Un dret universal en vies d’extinció? Potser que ens ho fem mirar. La pèrdua és gravíssima.







Diumenge, 4 de desembre.

Solet pietós. Alegria senzilla, cantussejades per sota el nas enriolat. He esbotzat alguna porta barrada, he oxigenat la testa amb focs fatus que algun déu menor i entremaliat ha encès en solars de l’inesperat. Lloat sia l’atzar, pseudònim dels ditets de l’incognoscible.

Bromes i records a la xarxa. Vicent Sanz, que ha escrit un llibre sobre la traiguerina Font de la Salut, demana records personals emmarcats en l’indret. Ja n’he fet algun paper al respecte, però li reporto com vaig curar una tosferina infantil allotjat a l’hospederia de l’indret, i com vaig començar a caminar percaçant, enjogassat, les gallines de l’ermità, el senyor Bartolo (en pau descanse). La Font de la Salut és un santuari carregat d’energies, potser no totes explicables per les regles científiques. Els corrents d’aigua, la fondalada envoltada d’arbrat frondós, les llegendes miraculoses dels poders de la petita imatge mariana, els desastres humans de les guerres civils del país, deixen pòsits densos a l’enclau. Si fóra de la confraria esotèrica del tot, diria que és un lloc poderós, potser una porta iniciàtica a raons que la raó no abasta.

Mirant articles pendents del diari d’ahir. Han editat un epistolari de Saul Bellow. William Faulkner li demanà la signatura per indultar els feixismes antisemites del poeta Ezra Pound, i el narrador jueu s’hi negà. Articles celebrant l’univers de Nicanor Parra. L’antipoeta ha arribat a l’acadèmia? No sé si és del tot bon negoci per a ell. Però, tant s’hi val, la jubilació dels poetes sol ser penosa, i els cèntims cervantins li faran paper ( i potser ajudarà a nobles causes perdudes).

Treballant sobre la cançó amb versos de Pessoa. Decidint si al mig deixo una part recitada o no. La podré estrenar en algun recital proper. Deu fer sis o set anys que li rondo la morfologia a la cançó. Ara s’han quallat els darrers detalls. Amb els artefactes on conviuen música i lletra cal tenir paciència. Uns estudis nous de la zona m’han enviat el catàleg de les seues prestacions tècniques. Potser es podria fer alguna cosa. Remasteritzar directes enregistrats, per exemple, o enregistrar altres cançons. Si ho faig, penjaré els resultats a la xarxa. No vull tenir cap tracte més amb cap discogràfica. Amb els  editors literaris ja tinc prou maldecap contractual. No cal posar-se més pedres al fetge. Prefereixo un directe a moltes hores en la fredor d’un estudi. No m’hi acabo de trobar còmode als estudis. Cada cop més partidari dels enregistraments  directes, sense pistes afegides ni cosmètiques sobreres.

Mirats materials textuals. Avanço amb un projecte llarg. Revisades i corregides dues-centes pàgines d’original. Començo a llegir “El port del món nou”, la novel·la de Xulio Ricardo Trigo que he de presentar a Tortosa. L’amic s’ha reinventat de novel·lista de llarga alenada. Apassionat per la Història, ha trobat en ella unes vetes que li van donant bons resultats i l’ha fet guanyar molts lectors. Trigo ha comprès que, al capdavall, tota novel·la decantadament de trama i detall, és convenient que ho siga d’aventures, i les peripècies de la societat barcelonina, que necessitava un port potent per traure mercaderies i acollir-les, li ha donat el bastiment per dibuixar uns rejocs de situacions i personatges complexos. Sap de què van els tractes amb la senyora literatura, l’amic de Betanzos. Articulista, dietarista, poeta i narrador, en el “sac on hi cap tot” (Baroja) de la novel·la-riu, hi aboca totes les potències dels diversos registres que cova. L’autor, diria que en tot el que ens dóna ensenya una enlluernadora fe en les potències de l’humà. S’agraeixen aquestes apostes en aquests dies convulsos i desficaciats. Passarem una bona estona el proper dia 12 a la llibreria Viladrich, tot comentant la jugada.



* * *



En declaracions, imagino que una mica descontextualitzades –potser d’una entrevista més llarga-, Juan José Millás ha dit que a divuit anys es pot ser un bon poeta, fins un gran poeta, però no un gran novel·lista. Amb les escasses excepcions que confirmen la regla, té raó. La poesia va més enganxada a la vida, fins a la vida immediata i els descobriments (que es donen amb intensitat en les primeres volades, com és natural), i admet de grat l’intimisme, les recerques interiors, les joies i inquietuds de les descobertes. La novel·la demana que la vida haja gratat fins a la sang el narrador, per omniscient que siga, que sàpiga una mica com poden ser les energies i interessos del món i l’humà, demana una mica més de recorregut copsat. Els novel·listes solen donar les millors florides cap a la quarantena. Ara, un poeta madur també dóna destil·lades dignes d’atendre. El cas curiós és que hom no considera Millás un novel·lista pur, més aviat m’agrada com a contista, gènere, precisament, que no ha oblidat del tot les lleis poètiques, i que tampoc no atén sencerament les del relat desplegat en llarg.   





* * *



LLEGINT EL PERIÒDIC



En girar-se,

sobre l’abrupta gropa del rapte,

la llibertat ja era

una arnada estàtua de sal bruta.



La memòria d’Erasme

plora llàgrimes negres.



Violències glacials s’anuncien

en les costures del vell sudari.



Ja és tard per a tèbies conformitats.





* * *



Amb la persistent certesa de tot el que ens falta per comprendre

– inconcretes geografies-, seguim caminant. El mètode serveix tant per al místic com per al nihilista. És eina humana, atemporal, convenient.



* * *



I un dia, les notes no preses en les pàgines en blanc, guanyen tot el sentit en ser despertades per una carícia que, sent nova, porta sabors ben bé mil·lenaris.





* * *



“Toda obra personal empieza a partir de una lectura crítica de la tradición recibida”. J.A. Valente. “Diario anónimo”.





* * *



“Guarda’t. Torna al teu art. No es té més públic per estar davant del públic, només s’és més públic. L’art neix de la soledat i s’adreça a una altra soledat. I la distància no és continua, perquè ni ets un maniquí ni hi entens d’economia”. Vergílio Ferreira.





Dilluns, 5 de desembre.

Claror tendral, entre icebergs de núvols esfilagarsats. Acabo de llegir el “Babelia” de dissabte. Una entrevista estranya amb Nicanor Parra. O l’entrevistadora posa més pa que formatge recreacionista o el poeta xilè repapieja de pura senectut. Borges li faltà al respecte als anys cinquanta. Neruda, després d’apadrinar-lo en els primers compassos d’edició, es posa gelós del seguici jovent que collia l’antipoeta, que en molts textos i presències tenia una estripant actitud de punk avant la lettre.

En altres pàgines del suplement, part d’un epistolari del poeta suec Tomas Tranströmer amb el seu traductor nord-americà. El Nobel d’enguany sap de què van els misteris lírics i com subjectar-los en la pàgina. El guardó del dinamiter ha fet que apareguen més traduccions a les llengües peninsulars. Estèticament, tindria cert parentesc amb les depuracions que donava un poeta com Claudio Rodríguez, i fins amb una part de l’obra de Caballero Bonald. La natura ocupa un espai central en la poesia de Tranströmer, que també salpebra ací i allà amb imatges potents i agosarades, emparentades amb les innovacions d’entreguerres europees i americanes.

Començo a llegir “El port del nou món”, de Xulio Ricardo Trigo, que he de comentar en la presentació tortosina. Arranca amb una dona que cedeix als abusos d’un monjo, que fa d’alcavot d’un senyor poderós, a canvi de poder traure el seu germà de la presó. Durant les pàgines inicials l’autor ens fa sentir el dolor i el fàstic d’una violació. Una obertura potent, que promet donar-nos idea novel·lada de la Barcelona del 1477, quan s’inicia la construcció del port de la Santa Creu per obrir la ciutat al comerç del mar. L’amic Xulio és tot-terreny que aprofita els diversos registres on ha reeixit per bastir tot un món d’intrigues ciutadanes. El de Betanzos sap que en el moll de tota novel·la, el viatge –sobretot els viatges interiors- i l’aventura són excel·lents lubricants per atrapar el lector.

La roda de carrer curta i marcada. Visita a la mare. Encarem el tema que hem anat defugint: els àpats nadalencs. Quedem que compartirem taula el segon dia de Nadal (Sant Esteve), i mirarem de brindar pel benigne testimoniatge vital del pare. Primeres festes nadalenques sense ell. Un aprenentatge per fer. Entre els jovents intents de matar els pares (els intel·lectuals, sobretot), i el dia en que se’t mor de veritat, hi ha un període de certes impunitats. Aqueix període es va tancar el passat 3 d’octubre. En molts sentits seran unes festes ben tristes ( sempre ho resulten prou), però enguany, entre el buit patern i el panorama estrangulat general, amb un any nou que s’anuncia dur, potser encara ho seran més.

Sessions amb textos variats. La gramola digital posa el grup de Jordi Savall. Són peces instrumentals de Marie Maráis. Avanço una mica. Al vespre, em dono un parèntesi per invocar esperits que em regalen innocències intel·ligents. Algunes ànimes llegides anem fent dilatada tertúlia de fa setmanes.

La pintora i professora Ripoll m’envia records de Carles Santos, que inaugurà el curs de l’escola d’art ampostina parlant i tocant una peça clàssica al piano (no em diu quina). La lliçó és clara: vés on et plaga, però posa una bona base. Havia d’estar-hi a l’acte, però un imponderable de darrera hora ho va impedir. Sempre he tingut bona comunicació amb el músic vinarossenc. Sempre ens hem parlat amb una netedat directa. Un sentit de l’humor, no privat d’ironia i sarcasme quan cal –que sol caler-, ens ha ajudat a entendre’ns. 

Bullen els correus enxarxats. Poetes, teatrers, esquerrans irritats per la tempesta neocon que guanya totes les partides del món, clowns veïnals, filòsofs de proximitat, articulistes desperts i incisius, músics de tornada de les vies secundàries dels “bolos” al país, i Giacomo Leopardi, que m’envia un missatge (la seua fundació, en realitat), formen la meua família virtual d’avui.  





* * *



“El silenci és el subjecte, el nus i la desembocadura del poema. Com el músic conscient, el poeta ha d’atendre i saber administrar el brou dels silencis”.

Em sorprenc escrivint-li-ho al poeta Salvador Jàfer, amb qui tinc més regular i directa relació gràcies a les autopistes del cable. L’ascendent de Valente i els anys han quallat la poètica.    





* * *



A PARTIR D’UNA IMATGE DE ISHIKAWA TAKUBOKU



plora una dona

en el racó desmemoriat.

surt d’una remota pàgina

o arriba del futur?



l’agonitzant

d’un vespre emplomat

de 1912 és el teu coetani,

el teu germà de llet.



comences a saber comptar

amb la clepsidra apropiada.

no han estat en va els atzucacs,

les marrades de la travessia





Dimarts, 6 de desembre.

Vapor de vague escumall rogenc en el llom del matoll feréstec de la ribera deltaica. Alguns camps inundats. Espills on el núvols passavolants deixen la fugissera rúbrica, on la claror matisada del jorn arranca miratges.

Sis de desembre. La celebració de la Santa Consti espanyola. Un pacte vulnerat per tots els costats. Fa poc, esmenada al gust del mercats pel corró bicèfal dominant, sense el menor intent de consens. Amb un Senat inútil, sobre el qual mai no ha existit una veritable voluntat de fer-la cambra de les territorialitats, convertit en cementiri acomodador de cadàvers polítics. I, per nosaltres, després de la sentència sobre l’estatut català i la llengua, el paraigües ja no ens cobreix ni molt ni poc.

La germanització, desitjada pels poderosos, d’Europa se’n fa creus dels nostres aqüeductes en blanc en el calendari feiner. La gramola emet Brassens, el gran cantautor francès. No sé si serà una banda sonora prou constitucionalista per anar tirant en el jorn.

Breu passejada pel laberint amb vistes de cada dia. Animació a les cafeteries. Torno al cau. Avanço sobre paquets de proses aprofitables. La gent està animada als pompeians murs socials. L’actriu Violeta Cela comparteix les seues pensades humorístiques: “cada vez soy más rebelde. Compro leche en el súper, en el envase pone “abrir aquí”, però yo lo abro en mi casa”. Penjo l’escena de la trapezista gronxant-se de “El cel sobre Berlín”, de Wenders sobre un relat de Handke, una de les meues pel·lícules preferides. Fascinació per les trapezistes, des que l’avi mariner, en un dels dies blaus de la infància, va portar-me de la mà a un circ. A sobre , la de Wenders porta ales d’àngel i faldilla curta.

Llegint i prenent notes sobre la novel·la de X.R. Trigo, per a la presentació de dilluns vinent, a la butaca de lectura. Dits a la guitarra. Un peu al coll al remat de la cançó nova amb versos pessoans. Necessitava un Mi menor amb setena i l’he trobat en un calaix, a tocant dels mocadors de roba. Enllaçada amb la professora Laura Borràs, que empra les eines informàtiques per difondre la literatura dels clàssics amb un entusiasme engrescador. Al lector de sa bossa, diu, porta tot Shakespeare, perquè diu que mai no saps quan et pot fer falta el consol del geni d’Avon. Sàvia previsió, com hi ha món!

El mateix programa la resta d’hores, amb una hora del pati al vespre per mirar-me entrevistes de la xarxa. Entre altres, una amb la lucidesa plàstica de Julio Cortázar (velles devocions). Contestats nous correus engrescadors, i participant en col·loquis poblats de personalitats enriquidores. També, al cafè del barri, la cambrera que estudia magisteri em fa omplir un test per a un treball sobre les fòbies, i un ancià, atacat de Parkinson, que sempre llegeix amb deteniment el periòdic de l’establiment, m’ensenya periòdics dels anys cinquanta i fotos antigues que guarda a casa. En un retrat apareix una xicota morena, tocada amb un barret graciós, i la cambrera li pregunta si era una seua nòvia, i li respon que no se’n recorda i ens puja una tristor al pit.

Va morir aquesta setmana Sòcrates, el futbolista brasiler que era tot un artista del joc. En una entrevista de fa uns anys va deixar dit: “No es juga per guanyar, es juga per ser recordat”, i calibrem que els dos Sòcrates no estaven tan allunyats. A més de futbolista sublim, es va comprometre sempre en favor dels desafavorits al seu Brasil, que ha plorat molt la seua mort. En la vida fora dels terrenys de joc, el mite va sofrir diverses tragèdies. Ja ho diem, els dos Sòcrates són lligats per l’alta humana condició.  





* * *





APUNT DEL NATURAL        



flueix el pardal

sense consciència

de congruències

ni voluntats de relat.



la branca tremola

quan parteix.