Amb l’arribada del mes de setembre aplega l’hora d’acomiadar-se d’un estiu que a Vilafranca ha estat particular. Després de nou anys, la roda de l’Aplec tornava a tocar terra en el nostre poble. Per als qui hem estat en l’organització -com per als qui van estar-s’hi en les edicions precedents- ha estat un any de molt d’esforç, cavil·lacions i patiments que, no obstant, ha estat amplament recompensat per la bona acollida que van tindre totes les propostes culturals plantejades entre els dies 22 i 25 de juliol. Per a nosaltres, però també per a molts vilafranquins i gent de la comarca, foren quatre dies inoblidables que culminaven tot un any de treball.

Amb tot i amb això, l’èxit d’aquesta 32ena edició de la cita comarcal –com l’èxit d’anys precedents- no hauria de ser excusa per ajornar un debat latent al respecte del futur de la cita comarcal. La viabilitat econòmica, la dimensió organitzava que ha assolit i el comportaments d’alguns dels qui participen en l’Aplec són qüestions que cal abordar amb seriositat. Després d’una trajectòria de més de tres dècades i d’haver-se convertit en l’únic aplec de caràcter comarcal que ha perviscut en el temps al País Valencià, l’Aplec dels Ports s’ha convertit en patrimoni de tots els qui ens estimem aquesta comarca. I com qualsevol altre patrimoni, com les parets de pedra en sec, com la parla o com els paratges naturals, cal que ens plantegem com conservar-lo per assegurar-nos de la seua bona salut i assentar-lo com un dels actius en positiu que tenim.

A ningú no escapa que l’Aplec fa temps que va deixar de ser la trobada més o menys informal d’un grupet de joves de diferents pobles dels Ports per convertir-se en un esdeveniment de molt més ampla volada. L’atractiu de les propostes culturals, així com la seua gratuïtat, la promesa d’un cap de setmana d’esbargiment i bon rotllo, l’especial atracció i estima que alguns senten per la nostra comarca a pesar de no procedir-hi i el propi canvi social d’una societat que cada cop aprecia més l’oci –i encara més si és a baix cost- han situat l’Aplec en una complicada cruïlla organitzava i econòmica. La particular lectura que alguns han fet de la nostra cita comarcal –festa de primera categoria a canvi de res- és una amenaça que hauria de ser tallada si no volem posar entre l’espasa i la paret la cita comarcal. Abordar aquest problema no és fàcil i segurament les solucions passen per mesures impopulars. L’Aplec és l’únic festival de música en català al País Valencià on els assistents no paguen. La gent es rasca la butxaca per veure el concert del 25 d’Abril a València, com també per a l’Aplec de la Plana, el Festival Arrels o el Feslloch. No pretenc amb açò dir que per disfrutar dels concerts de l’Aplec dels Ports s’haja de pagar. Simplement vull posar de manifest que la bona voluntat dels organitzadors i dels qui de veritat s’estimen la festa no és suficient per encarar una festa que genera altes expectatives i un alt cost econòmic. Segurament, més enllà del pagament d’una entrada, hi ha altres formules que eviten l’assumpció de riscos excessius per als organitzadors que, amb bona voluntat, volen amanir un bon Aplec. Pense’m-les i pose’m-les en pràctica.

Decidir com fer-ho no resulta fàcil. La particular manera com s’organitza l’Aplec –cada any un altre poble amb una comissió nova- dificulta la presa de decisions. Aquesta particularitat, tan genuïna com atractiva, és ambivalent. D’una banda, fa d’aquesta una festa participativa i cohesionadora per a la gent de la comarca; d’un altra banda, la rotació en la seua cúpula organitzativa entrebanca la capacitat de decisió de cada nova junta. Com establir que es pagarà per assistir als concerts si cap poble immediatament anterior no s’hi ha atrevit? O com fer pagar tres euros per tenda de campanya plantada si ningú no ho havia proposat fins aleshores? Qui s’atrevirà a fer la primera passa…? Potser fora interessant que, tot mantenint l’autonomia de cada poble per organitzar i decidir sobre cada edició de l’Aplec, s’establira una certa continuïtat a través d’una coordinadora, una mena de consell de veterans que assessoraren i abordaren els problemes que són transversals edició rere edició. Igualment, fora interessant que la Mancomunitat Comarcal dels Ports, tot i les sabudes estretors financeres, s’implicara més en un esdeveniment que moltes comarques voldrien per a si mateixa. És excessivament arriscat que les obligacions econòmiques i de responsabilitat civil que s’hi deriven de l’Aplec recaiguen únicamente sobre les esquenes dels organitzadors.

Són, totes aquestes, cavil·lacions madurades després d’un any de dedicació en la 32ena edició de l’Aplec. En absolut no pretenc assentar càtedra ni dir com s’ha d’organitzar l’Aplec d’ara endavant. Simplement he volgut expressar la meua opinió sobre alguns debats al voltant de l’Aplec que la pròpia inèrcia manté latent però que no acaben de manifestar-se. L’Aplec forma ja part de la identitat dels Ports i no hauríem de permetre que la seua maduresa fora l’avantsala del declivi.

Violeta Tena

Membre de la Comissió Organitzadora del XXXII Aplec dels Ports-Vilafranca