|
 Dani Monfort
Una vegada li vaig llegir en una entrevista a Manolo Molés, periodista taurí de les Alqueries, que quan gent de Madrid, Andalusia o Salamanca li preguntaven que com era que algú de Castelló tingués tanta afició al bou fins al punt de ser el periodista referència, ell responia que precisament per ser d’esta terra, que en pocs altres llocs un viu tant al dia a dia els bous, al carrer, al barri, a la ramaderia a la vora de la carretera que no és de cap senyorito sinó del tio Vicent.
A mi en certa manera em va passar igual, la màgia del bou viscuda amb tanta proximitat em va captivar de menut i no m’ha abandonat. Esta passió de vegades la he duta amagada, si tinc esta afició no és per haver viscut a Móra d’Ebre o haver estudiat a Barcelona, als dos llocs contaria en els dits de les mans els que els agraden els bous. Les conversacions més llargues de bous que he tingut en territori català les he tingut amb un amic de Segorbe, un cas igual al meu. Cap company de la universitat havia vist un bou de veritat de no ser que hagués tingut l’única experiència taurina acceptada: San Fermin. Per tant, els joves catalans de pura cepa que no tinguen una cosina a Puçol, un avi a Tolosa, una tia a Pozoblanco o un padrastre de Mora de Rubielos no sé com s’aficionaran mai als bous si ningú els motivarà a anar un dia a la Monumental. De la Barcelona de les tres places de bous i que rebentava amb Chamaco als anys 50 fins la Barcelona estampa del menjaflorisme i l’ecologisme mal entès d’ara ha hagut tota una generació que ha deixat d’anar als bous. Tanmateix hi ha una afició, que durant l’any no els trobes, que no xarren de bous al metro de Barcelona, que semblen uns catalans més, dels que mengen totes les pastes que el calendari diu que s’han de menjar, que un dia van a la Monumental, quan la ocasió s’ho mereix. No sé quants en són, no sé a qui voten però estic segur que no és un club de fans de Vidal-Quadras, sé que existixen, tampoc són qualsevol, hi ha gent de pes. Si un dia se’ls prohibix anar als bous hauran de fer com sons pares quan anaven a Perpinyà a vore Ultimo tango en Paris i aniran a Ceret o a Vinaròs. I de fet Ultimo tango en Paris mai l’hauria comprat un dia al FNAC de rebaixes de no ser per estes històries que he escoltat dels viatges amb 600 fins a Perpinyà. M’explico?
|
