Josep Monferrer i Guardiola 

Tot va començar allà per 1998 quan la Diputació Provincial de Burgos va editar un  llibre, El camino de el Cid en bicicleta, escrit per Luis Markina Espinosa, que presenta a la seua portada una fotografia del santuari del Llosar, lloc per on no va passar el mercenari de Vivar. Per conèixer el rigor amb què està redactat el llibre n´hi haurà prou amb el recordatori d´unes autèntiques perles referides a Vilafranca, les quals paga la pena de comentar.

 1.- De la Pobla del Bellestar –a la qual castellanitza el nom, tot transformant-lo en Puebla de Ballestar- afirma:
  Pequeña villa en la que apreciamos un arqueado puente romano, siglo  XIII de un solo ojo…
 Qualsevol persona que haja anat a escola sap ben bé que el món romà de l´antiga Hispània va desaparèixer al segle VI quan els visigots van ocupar el territori. ¿Com es va fer un pont romà al segle XIII, set-cents ansy més tard?
 2.- Ballestar. Podria significar un lloc amb ballestes; en canvi el nom correcte Bellestar -bell estar- vol dir un lloc d´agradable estar, una contrada on s´està bé per referència i comparança a les terres de la rodalia més altes, més fredes i més exposades a tots els vents.
 3.- De l´ermita de Sant Miquel, ubicada a la mateixa Pobla, Markina escriu:
  La ermita de San Miguel conserva espléndidos retablos del siglo XV.
 Bé, l´autor dóna a entrendre que hi havia uns quants retaules, perquè parla en plural; però, com a mínim dos, cosa que mai ha succeït. És més, quan ell va passar per la Pobla, no n´hi havia cap, perquè el de Bernat Serra ja era a la parròquia. O siga, Markina, s´ha de pensar que ni tan sols va entrar a l´ermita, ja que del contrari no haguera escrit l´anterior.
 4.- Del poble, que cita com a Villafranca del Cid, diu que
  tuvo el honor de albergar como vecino al héroe castellano.
   Això d´ésser veí d´un poble fundat el 1239, quan en realitat el Cid va morir el 1099, resulta esperpèntic. Si més no, una de les “batalles” que el Cid, diuen, guanyava després de mort.
 5.- També parla de l´església parroquial de la vila a la qual, pel que es dedueix del seu relat, ni es va assomar:
  Iglesia parroquial del Salvador, (en lloc de Santa Maria Magdalena),  retablo renacentista (…)  y tablas de los siglos XV y XVI, (tot cremat al 1936).
 Aquestes afirmacions, per tant, no cal ni comentar-les; han estat tretes d´alguna publicació d´abans de la guerra civil.
 A partir d´aquest llibre El Camino del Cid en bicicleta, la Diputació de Burgos s´ha inventat una ruta turística, Camino del Cid, de la qual s´han posat panells publicitaris per les nostres carreteres i s´ha creat un consorci de diverses diputacions que presideix Carlos Fabra, cosa genys estranya perquè ell i els seus adlàteres constantment donen testimonitage d´un espanyolisme més carpetovetònic que el de la sogra de Don Quijote.
 Penso que no és ètic fomentar una ruta turística basada en mentides i falsificacions històriques. Se´n poden fer moltes, de rutes; benvingudes siguen si això crea riquesa. En poso una per exemple: el recorregut del fundador del Regne de València, Jaume I, des de Montepeller fins a València. El rei sí que va passar pel Riu de les Truites –ho diu ell mateix a la seua Crònica-; però no crear falsos històrics i enganyar la gent. Els diners públics no han de malversar-se en accions anticulturals. I menys encara per exaltar la figura d´un indesitjable mercenari, del qual José María Pemán, un autor gens sospitós d´antiespanyolisme, a Mis encuentros con Franco  (Dopesa, 1976, p.104), escriu:
  un gran trapisondista que engaña a los judíos Raquel y Vidas,  girándoles un cheque al descubierto, sin fondos y entregándoles en prenda un  cofre lleno de  piedras.
 Un personatge d´aquesta calaña moral fa anys que haguera d´haver desaparegut del nomenclàtor vilafranquí, tant del carrer –antic carrer de L’Assut- com de la vila, de la mateixa manera que es van rebutjar els vinculats a la dictadura. No es va tenir el coratge polític de fer-ho i així van les coses, culturalment parlant. I pel que respecta als cartells de les carreteres, que falsifiquen la història, l´Ajuntament hauria de´suprimir-los, i com a última solució, en cas que no siga posible, que en posen uns altres al costat amb la inscripció: PER ACÍ NO VA PASSAR EL CID, amb la qual cosa almenys els vilafranquins no farem riure a la gent que té una miqueta de cultura i coneixement de la història, ni ens acusaran de mentiders.
 Els contribuents vilafranquins tenim dret a formular-nos preguntes en veu alta ¿S´han`posat els cartells amb autorització local? ¿El poble ha pagat part d´aquest desficaci? ¿Estan d´acord les autoritats municipals amb aquest terrorisme cultural que ataca la nostra identitat històrica? ¿Es promocionarà aquesta bajanada des de l´Oficina de Turisme? ¿Què dirien de tot açò el fill adoptiu de Vilafranca, Mossèn Joan Puig i l´historiador don Antonio Monfort?. Dífícilment descansaran en pau, quan es tira per terra el seu treball i la seua investigació. Se´ls fa, per una banda, un reconeixement oficial, i per l´altra s´acaba pegant-los dos sopapos anticulturals inextricables. ¿Com s´entén tot açò en una etapa democràtica? ¿Com s´explica aquesta visceralitat contra la nostra història? ¿Ens hem tornat tots ignorants de la nit al matí?
 Però, què difícil serà que es faça res quan, al propi Ajuntament, un concejal afirmava que
  Villafranca del Cid tiene un nombre de pueblo de los más majos de  España y nos lo quieren quitar.
 S´ha de dir que això de nos lo quieren quitar es referia a la meua persona. Cosa, per cert, que em va afalagar moltíssim perquè no tots els dies li dediquen a un una frase digna de figurar a l´antologia del disbarat.
 
 NO.
 
 PER ACÍ, NO.
 
 PER ACÍ NO VA PASSAR EL CID.  
  
 Josep Monferrer i Guardiola
València, 17 d´abril de 2009